Espurnes al vent

De sobte les paraules no surten,
exploten en el cervell, gris, acabat.
Poder les gavines portaran resposta,
el seu testimoni, mut i senzill.
Parlant dels altres,
altres vidas, altres somnis,
pasadas, futuras, malguanyadas,
la por invadeix el meu cos sencer.
tens que dir el que no vui que diguis?
i jo com espectadora expectant,
expectant espectadora esperant,
un miracle en la teva mirada.
Darrer dels darreres,
trobaras la meva ànima,
en un intent de fugir de tot,
pèro no del teu escriure ferit,
ni de la teva imatge en un mirall.
Espurnes al aire del estiu,
donen llum al cel,
amb un cert suor de llançols humits,
impregnats de semen malaprofitat,
melangia dels condenats en el temps,
que,abans d`hora, moren sense morir.