Esgarrapo la pedra

...terra, mort... Imatges encadenades que has sabut creuar.

I terra, mare, vida... També, altres tres. Aquestes són meues!

Salut i rebolica, gitaneta!

PS. Collons, xicona, quina imatge més eròtica "l'afoto"!!! O són els meus ulls?

és en boca de la vida

M'hagués agradat més potser en forma de poema... suposo que per la brevetat, no ho sé... El que sí és cert, és que m'agrada molt el títol, les imatges creades i les reflexions profundes que origina la lectura.
Podem caure en raonaments paradoxals, llegint aquest text. La mare és la mare real, la bona? ens dóna la vida tot sabent que la mort serà la que se'ns endurà per sempre, la que ens vetllarà l'eternitat... La pedra, aquest erm i fred material, és en realitat la llar més acollidora? hi passarem tot el temps del món... En tot cas, se m'acuden moltes preguntes i això sempre mola en llegir textos tan inquietants com el teu.

Esgarrapo la pedra, mmm... molt maca la frase, per tot el que conté...

angie

És ben veritat -la crua veritat-: la mort s'engoleix al capdavall el fluir de vegades tan presumptuós de la vida. Quietament espera el final d'aquest moviment il·lusòriament perpetu que anomenem vida, com deia el personatge d'un dels meus contes.
Però potser el que compta és l'interval, que deia un personatge també, però del gran Shakespeare -Hamlet-.
La desesperació i aurèola tràgica d'aquest breu text, tanmateix, no és depriment. potser perquè conté les propietats terapèutiques de les paraules ben triades, de les frases bellament confegides. Un misteri, per a mi, però que funciona. L'art ha salvat més vides de les que podem imaginar -salvar sempre provisionalment. és clar, perquè certament sempre acabem en braços de la mort-.

Una abraçada vital,

franz