Escurabutxaques

Una vegada , fa molts anys, vaig veure una máquina escurabutxaques, encara anaven amb palanca, i cada estirada del braç era un duro. Després vaig conéixer la distracció que et dona això quan estas sol i avorrit, i no tens cap amic aquell moment per dur-te al costat…. M´hi vaig anar acostumant, m´hi gastava pocs diners, llavors jo en guanyava.
Més tard , em vaig quedar a l´atur , i sense res que fer m´hi estava més estona i em jugava més diners. Un dia vaig començar a guanyar i l´endemà ho jugava per veure si guanyava més, i quan perdia volia recuperar els diners perduts i n´hi posava més.
Em vaig anar acostumant com en una rutina i de 5 a 8 que era l´hora en que el Pêpe , que era el meu amic cambrer descanssava, jo jugava, i després el Pepe va posar una máquina també, i a la nit també jugava, finalment m´en vaig donar compte , de que , quan ja tenia la penssió de llarga enfermetat, jugava més, i em vaig quedar amb molts pòcs diners.
Això és fácil , vaig dir,vas a un d´aquest que anuncien per la tele que et donen diners sense demanar-te res a canvi i solucionat ¡
Llavors em vaig endeutar en 4 milions de pessetes de les que et cobraben uns interessos inverssemblants i també m,´ho vaig gastar. Per les nits somniava en máquines que em donaven diners i de dia jugava sempre.
Al estar sol i sense treballar vaig començar a gastarme els diners dels pares, que com que eren molt vells m´habian donat a mi l´administració.
Finalment m´en vaig donar compte de que amb la meva pensió i la dels pares no en ten iem prou i que no podia vendre el pis perque era a nom d´ells i no els volia fer fora tampoc.
Solució: fer un usufructe amb el qual de un pis que valia setanta mil.lions m´en varen donar quarante mentre visquessin ells.
Vaig pagar els deutes que tenia amb els usurers i ens varem quedar amb trenta cinc, que no puc tocar, gracies a Déu perque van a nom seu. Això és el que tinc a part de trescents euros al mes de pensió per passar la meva resta de vida, jo he calculat vuit anys, quan es morin els pares, i al preu que van els pisos de lloguer ara.

Un dia vaig dir, quan ladeprsió ja arribava al limit i no dormia ales nits, que deixaria de jugar. M´en vaig anar a un bar i em vaig gastar mil euros en monedes a la maquina
Amb la consciència de que mai mes ho faria, i per sort no em va donar cap premi, car si no me l´hagues jugat l´endemà per recuperar.
Però ara ja no recupero, estalvio pert al futur, i he penssat que malgrat que a la gent dels bars els hi dona beneficis per a pagar els gastos del local, hisenda cobra molt, i ens prenen el pel i les peles.
Vaig fixar-me en la cara del ludòpata, tots son iguals. Quanentren al bar javan amb el billet a la ma, demanen alguna cosa i canvi, tenen els ulls vidriosos, son blancs de cara ( o els xinesos grocs) i tenen un tarannà molt nerviós i compulsiu.
Solució final si jo fora alcalde o president de a Generalitat: si no es volen perdre totalment els beneficis que posin una sala de joc a cada districte o a cada poble i que hi vagi qui vulgui, a la millor per el cami t´ho repensses.
Jo ja no jugo fa mesos, els hi he agafat repelús a les máquines, i ara puc convidar amics a prendre copes o fins i tot a dinar. I molt millor vist que abans, menys per el Pepe, que diu que l´arruino al no jugar, però com que som amics li perdono.
El dia de demà no sé que passarà, lo que està fet està fet, però jo m´he comprat una pipa i tabac aromatic, porto un llibre, paper i boli per escriure o llegir si ve la tenatació, per cert la pipa va molt be per això perquè has d´estar molt pendent de que no s´apagui, i aixi vaig tirant. M´apunto a activitats menors d´unes hores o vaig a una terraça a prendre el sol….. millor que no que em prenguin els diners i el pel, la vida , el cor, i l´ ànima i tot.
REIVINDICACIÓ: UNA SALA DE JOC A CADA DISTRICTE COM A MAXIM