Escrit amb lletres d'or

A veure, Josep. Primer de tot et volia demanar disculpes perquè aquesta setmana, just la teva setmana, no he pogut estar tan activa en tot això del COMENT.

Espero de veritat que m'ho disculpis.

La veritat és que en aquests moments tampoc no disposo que gaire temps. Però no volia que acabés la teva setmana sense fer-te unes breus consideracions generals.

Abans, però, et parlaré breument d'aquest poema: "Escrit amb lletres d'or".

Pel tema que hi tractes, és un poema combatiu, on el poeta es mulla i pren partit davant el món. Parles de la mort. Una mort que sembla que la gent vulgui propera si ens basem en el comportament, si ens basem en allò que es veu al llarg del seu dia a dia.

Però penso que la mort, com a concepte, no és la part més important de la temàtica que pretens tractar.

Per a mi el que et planteges és la insubstancialitat de la vida (paraula aquesta -"insubstancialitat"- que no sé si existeix, i que en altres moments cercaria al diccionari per comprovar-ho, però que ara no faré perquè ja t'he comentat a l'inici que no disposo de gaire temps).

Ho dius ben clarament al primer vers: "Pel carrer es respira imbecilitat", però aquesta idea la repetiràs en altres versos del poema: "que formaran estúpides estrofes", "programes que t'absorbeixen neurona a neurona", "això a quin sant?"...

Al llarg del poema, doncs, et vas plantejant diverses escenes, imatges disperses de la vida quotidiana que et porten a adonar-te, cada vegada de manera més conscient, d'aquest absurd.

I acabes, no amb una conclusió definida, sinó que jugues al mateix joc de la vida. Jugues amb la incertesa, amb el dubte, i clous amb el te "Es veu que sí".

Pel que fa al vessant formal, practiques la irregularitat sil·làbica. Tens versos curts i d'altres de ben llargs. La veritat és que això, en general, a mi em desconcerta. M'agraden més els poemes que mantenen una mínima regularitat sil·làbica, pel que fa als versos. Però això, evidentment, és una apreciació subjectiva que no té res a veure amb valoracions literàries.

En canvi, també t'he de dir que en el poema que ens ocupa, aquest joc entre brevetat i llargada de versos no em molesta. Fins i tot penso que "hi queda bé". Ajuda a mantenir una certa simbiosi amb tot allò que ens està explicant.

Hi ha un recurs que utilitzes i que penso que et funciona força bé. Acabes algunes estrofes amb punts suspensius. I són uns punts suspensius que no simbolitzen enumeració indefinida o infinita, sinó que reclamen la continuïtat.

Intentaré explicar-me posant un parell d'exemples dels llos on ho he trobat:

"Un poeta escriu rimes soltes
que formaran estúpides estrofes
que el duran a la fama,
una fama que...

Et consumeix,
et fa perdre dia a dia la vida,
t'augmentarà el compte corrent
que s'esfumarà entre les lletres del teu testament."

Aquest "una fama que..." reclama a crits que s'acabi la frase, i això no ho fas fins al següent vers, tot creant una espècie de clímax.

Seria també el cas de:

"Telenovel·les a punta pala
i programes que t'absorbeixen neurona a neurona.
Estem creant-nos la mort,
una mort que...

Et consumeix,
et fa perdre dia a dia la vida,
t'augmentarà el compte corrent
que s'esfumarà entre les lletres del teu testament."

Una altra vegada crees clímax. Ens recites "una mort que..." i deixes el vers penjat. Fins que no arribem a l'altre, no sabem que és una mort que et consumeix.

Res. Que és un poema escrit amb lletres d'or.

I ara faig un apart i et comento en general què m'ha semblat la teva setmana (malgrat la poca activitat que he pogut dedicar-te).

Penso que tens mà, a gran trets, tant pel que fa a la poesia com pel que fa a la narrativa. La poesia, em fa l'efecte, te la plateges com una mena de cançó, i això et dóna musicalitat i ritme, no sempre fàcils d'aconseguir. Pel que fa a la narrativa, pel poc que he tingut temps de llegir, penso que crees bones històries, que te les planteges i que intentes resoldre-les abans de posar-te a escriure. Però et venç la precipitació. És com si tinguessis ganes d'acabar el relat. El comences a escriure i ja vols veure el punt i final per poder-lo llegir, o ensenyar, o enviar i publicar... No sé el motiu, però veig un estil d'escriptura precipitat.

Això té un problema, és clar: que no tens gaire cura dels detalls. Quan escrius un relat, penso jo, l'has de veure dins el teu cap amb tots els detalls, per més ínfims que siguin. És possible que molst d'ells no els facis servir quan després et posis a escriure, però cal que els tinguis clar en la teva ment, perquè sinó pots cometres petites errades.

Vull dir, perquè no sé si m'he explicat gaire, que l'autor és com un déu que ho sap tot, però només explica allò que el lector necessita saber. Per una banda, necessita saber-ho tot perquè ho ha d'explicar molt i molt bé. Per altra banda no ho ha de dir tot perquè hi ha una norma bàsica en escriptura: el que no és necessari, sobra.

Després hi ha un altre aspecte que et cal vigilar, i és l'ortografia. Tens faltes, sí, i en alguns relats moltes. Però he pogut comprovar que les faltes que fas en uns, no les repeteixes en d'altres. Això pot ser perquè millores, però penso que el motiu és un altre (i potser m'equivoco). Crec que una part important dels teus errors ortogràfics cal buscar-la, també, en la precipitació.

Tens tantes ganes, d'escriure... que no t'entretens a pulir el llenguatge. I això també és important, perquè en cas contrari, pot dificultar la lectura.

De totes formes, penso que aquest, en el teu cas, és un mal menor. Per l'edat que dius que tens i pels estudis que encara estàs fent, està a les teves mans que això canvïi. No desaprofitis tot el que ara pots aprendre. De veritat t'ho aconsello, encara que no sigui jo ningú per donar-te consells.

I ja acabo. Només comentar-te que espero no haver-te molestat amb cap observació. Potser en algun moment t'he dit alguna cosa que t'hagi sentat malament. Si s'ha donat aquest cas, et ben asseguro que no ha sigut la meva intenció.

I la darrere observació. Josep: tens potencial. Que és una manera de dir-te que tens fusta. Treballa, i estudia. No vulguis córrer. I sobretot, segueix escrivint. Perquè fent i desfent, se n'aprèn.

Endavant!

Salut!

LLIBRE

Però m'agrada molt!!!
No sabria dir el que és, però està ben parit!!!
A viure la vidaaaaaaaaaaa!

Apart del tòpic "tot el poema" (els tòpics tenen la seva raó de ser, naturalment, i jo estic totalment d'acord amb en Rubén Ortega), hi ha quelcom molt interessant.
Cito:

[...]Estem creant-nos la mort,
una mort que...

Et consumeix,
et fa perdre dia a dia la vida,
t'augmentarà el compte corrent
que s'esfumarà entre les lletres del teu testament.

Una mort que... (i pausa pel canvi d'estrofa, però incites d'una forma que gairebé obligues a al lector a seguir llegint).
Efectivament, molt i molt crític. I està bé ser-ho, almenys amb tot això que enumeres en el decurs del poema. Però jo sóc dels innocents (tan innocent que espero no ser realment tan innocent en aquest sentit) que creuen que hi ha quelcom més. Que no tot és tan negre...
Vaja, ja m'estic fent vell, amb aquest "conformisme"! Vinga noi, felicitats, cal gent com tu i el Follet Groc per sentir les crítiques

Salutacions i moltes moltíssimes gràcies pels teus comentaris!
Continuo llegint

Vicenç

És molt cert el que dius, la vida que vivim ara és, sense rebomboris, una merda. Però és el que ens ha tocat viure. Tot el que pense d'açò t'ho puc resumir amb uns versos del famós poeta castellà: "Y si muero, ¿qué es la vida? Por perdida ya la di, cuando el yugo del esclavo como un bravo sacudí".

El poema és boníssim, cada text teu em sorprén i m'entendreix. Seguix així!

Un salut,

Rubén