Escòria

Tinc dotze anys, almenys això m'han dit. Avui, durant l'esbarjo a l'escola els nois m'han estossinat quan em menjava l'entrepà. He quedat a terra mentre sentia com s'allunyava el so esmorteït de les seves rialles de cretins. L'entrepà que m'ha fet la mare s'ha mullat, ha rodolat fins la font anant a parar dins un xipoll. No em vull aixecar, em fa por tornar a trobar als desgraciats que em fan la vida impossible. Tinc classe de matemàtiques, però no hi aniré. Em raja el nas i l'ull dret em fa mal. Marxo travessant la reixa d'un salt, trio el camí de dalt, el que va a parar a l'enclusa. Trepitjo l'herba, salto per sobre els matolls, corro esperitat sota un cel que amenaça pluja. M'he esgarrinxat les cames. Veig a la Júlia de lluny, deu anar-se'n a casa. És molt bonica. Du un vestit de ratlles grises i roses, una cinta als cabells, que li voleien amb una suavitat fluida. Llàstima que sigui tan lluny. Tot és lluny de mi, tothom s'aparta com si fos un leprós. De fet, mai no he tingut cap amic. Els diumenges també són avorrits. Em tanco a l'habitació, així ningú m'emprenya. Un dia, la Laura va gosar entrar. És la meva germana petita. La vaig espantar, li vaig posar les mans al coll i la vaig deixar sense respirar fins que va caure a terra. Quina cara d'horror se li va estrafer. No me l'estimo a la Laura. Ara, plou. M'estiro mirant al cel mentre a poc a poc se'm xopa la roba. L'ull em fa menys mal que abans. Sento veus de gent que corre per no mullar-se, busquen un lloc a cobert. A cobert de què? de la solitud, de la indiferència que suposa saber que no l'importes a ningú? No hi ha recer on amagar-se, perquè nosaltres hi som si ens amaguem. No podem escapar com una consciència sola, sense arrossegar un cos feixuc. No cal córrer enlloc. Ara, gairebé ja no plou. Tot moll, el cos em pesa més. M'aixeco i camino cap a casa. Vaig a poc a poc, se m'ha inflat la cama dreta, dels cops. Fills de puta. El vent m'acarona el rostre, em sento bé, com si alguna cosa s'hagués acabat per sempre. Veig els fanals encesos dels carrers. Carrers on hi viu gent que no és ningú. Són transparents, no els veuen ni els escolten. Són escòria, com jo. Aquesta nit mataré als pares.




gypsy