Esbós sobre la homosexualitat

Sense saber per què, a totes les persones ens és terriblement difícil desxifrar qui som. En algunes ocasions és perquè ens trobam ambigus davant certs gustos. Altres cops, perquè no sabem què és el que realment el que ens agrada. I finalment, moltes vegades és perquè tenim por del que diran els demés sobre nosaltres. I d'això és del que vull parlar. Concretament, de totes aquelles persones homosexuals, lesbianes i bisexuals que viuen en secret la seua identitat.

Històricament les persones ens hem vist obligades a acceptar uns rols que les diverses societats, depenent de l'època i la civilització, ens han imposat. La població s'ha avesat a fer el que "està bé", el que se suposa que s'ha de fer, el que la gent considera correcte. Però siguem sincers: què és el correcte? El correcte durant l'edat mitjana era treballar de sol a sol per viure pobrament. El correcte en el franquisme era estimar la pàtria espanyola i renunciar a allò que cadascú era. El correcte ara és estudiar molt per aconseguir una feina ben pagada i viure còmodament ignorant el que succeeix arreu del món. I subtilment, sempre present en la nostra part del món, aparellar-nos amb algú. Trobar la "mitja taronja", la persona ideal, l'amor de la nostra vida. Evidentment, de sexe contrari. Perquè la societat és heterosexual per definició. Pertot sempre s'ha donat per suposat que els homes i les dones hem de respondre a uns certs models de persones, i finalment, trobar-nos, ajuntar-nos i ser feliços per sempre. Feliços, ignorant la violència de gènere, la societat opressora, la injustícia.

Però i què passa quan un bon dia ens llevam i, per la nostra sorpresa, descobrim que no som com tothom, que tenim gustos diferents? Què passa quan ens negam a acceptar allò que som, disfressant els nostres sentiments i ignorant els nostres impulsos? Què passa el dia que ens decidim a fer pública la nostra condició sexual i els nostres amics, familiars, companys, deixen de mirar-nos com sempre, per fer-ho com si fóssim una persona estranya? Per què ha de ser així? Per què el "normal", el "correcte", el que està ben vist, ara, en ple segle XXI, és ser heterosexual? Ara. Ara que no hi ha ningú que, suposadament, ens privi de ser el que vulguem, d'estimar a qui estimem. Per què tot i considerar-nos una societat avançada i moderna, tantes i tantes persones oprimeixen els seus vertaders sentiments per por a decebre a la gent que s'estimen? No se suposa que, si algú t'estima, t'acceptarà siguis com siguis? Per què en la majoria de les pel·lícules, dels llibres, de les sèries de televisió, de les revistes, s'imposa el model de parella heterosexual, d'home i dona, de persona que complementa a l'altra, que l'un sense l'altre no és res? Per què es dóna per suposat que totes les nenes duim des de petites somiant amb un príncep blau, com en tots els contes de fades? Per què si una persona és homosexual o bisexual és perquè "s'ha convertit", i en canvi, una persona heterosexual sempre ho ha estat, com "és natural"? Per què si segons certs estudis la meitat de la població mundial és bisexual ningú no ho accepta?

En conclusió, vull dir que la societat sempre ha estat la pitjor opressora del poble, de la gent. Perquè per molts avenços dels temps, la nostra civilització encara és heterosexual, i en les nostres mans està el fet de canviar aquesta concepció de l'amor i la sexualitat.