És així.

Com poder-te dir tot el que sento? Ni tant sols jo sé el que és ...

Penso i repenso, analitzo i torno a analitzar, però res clar en trec.

La imatge dels teus ulls, del teu rostre, del teu somriure, se'm dibuixa arreu; miri on miri, en cadascuna de les petites coses hi retrobo quelcom teu.

Una manyaga del vent m'alça el cor i em dóna alè i esperança,... en va potser...

En la nit més fosca hi trobo una minsa guspira de llum, estela lluitant dèbil i malenconiosa per oferir-me la seva força, el seu esperit de lluita: "lluita" em diu, "lluita" trèmula i insistent...

Unes llàgrimes vessades m'alliberen de la tristor i contrarietat que en ment i cor visc, però no n'hi ha prou, el neguit continua punyent les meves entranyes i eixint per cadascun dels racons de la meva pell.

Tot el meu cos es trasbalsa tan bon punt evoco un record teu i un lleu pensament provoca una fiblada de freda cremor que s'escola per les meves venes i encongeix el meu cor.

Una dolça música m'esgarrifa,
un trenc d'alba em corpren,
un crepuscle tardorenc em fascina
i l'espectacle esclatant de la natura captiva tots els meus sentits que s'obren talment braços estesos al vent volent agafar, sentir, posseir, copsar
el batec de la terra, dels arbres, de les muntanyes i dels rius,
de les pedres, de les flors, del sol i la lluna,
del mar, del cel, dels llamps i dels trons,
de la pluja i la tempesta,
de la fressa i del silenci,
del murmuri del vent que acarona les fulles,
del xipolleig de les fonts,
dels brams de les bèsties,
dels zum-zums dels insectes,
del rec-rec de les rates
i de l'esclat dels raigs de sol caient com baptisme de foc damunt la terra.

Tot és en mi i m'encén el cor, que pres entre reixes vol ser lliure i cridar el seu dol...