Epístola de Pasífae a Dèdal o l'origen del Minotaure (tercera i darrera part).

I ara digues-me, Dèdal, què n’haig de fer de la passió d’una reina per un brau blanc que ha jurat amor etern a totes les vaques del cosmos?. Què haig de fer, Dèdal? Sospirar com una adolescent, mirant a l’infinit amb el cor i el pensament segrestats pel galant banyut? Ho faig a cada moment. Perseguir obsessivament i furtiva el semental sagrat, recorrent a la falsia per excusar les meves absències de palau? També ho vaig fent. Fondre’m de desig i esqueixar-me l’ànima mentre, amagada, contemplo com treu la seva tercera banya, com arqueja el llom i els embats amb que carrega sobre les vaques? Ho he fet. Arrossegar-me per terra per ensumar malaltissament la fragància de les restes líquides dels seus tràfecs amorosos i untar-me'n les galtes i el front? Fet. Acostar-me furtivament i sigil•losa mentre descansa i amanyagar-li la punteta de les banyes giravoltant els meus dits per despertar-li el desig? Tan sols vaig aconseguir excitar-me i fantasiejar el batzegar de la rude testa penetrant-me amb una banya primer, i després amb l’altra fins esquinçar-me les entranyes. Perquè haig d'acontentant-me a pujar als seus lloms i refregar la carn dels meus plecs suosos contra alguna vèrtebra prominent, mentre ell s’espanta les mosques amb la cua?

És cert que a palau m’ofego mentre un rere l’altre se’m van morint els dies d’una joventut que em defuig. Tinc set d’il•lusions noves i fa temps que cerco el sadoll. Però és així com ha de ser?

Tan sols sóc la beina del virolat esperó d’un potent i poderós brau blanc que rumia, rumia, rumia... i s'acobla. Però no amb mi. I d’aquest fet no en puc parlar ni el puc plorar amb ningú dels meus perquè no entendrien res, perquè tot plegat és incomprensible i ni tan sols jo ho entenc.

I em sento tan sola... I tanmateix tinc tot el que una reina se suposa que ha de tenir per fruir la joia del viure. Què em passa, Dèdal? Qui sóc? Ja no sóc Pasífae, muller del rei Minos, reina de Creta. Ja no sé qui sóc. Nina trencada per la crueltat dels deus, la voluntat ja no em respon al guiatge de les raons. Les eugues desbocades no obeeixen el fre de l’auriga. El meu cap i el meu cor ja no conversen.

Altres vegades m’has ajudat, Dèdal. Deixa’m tornar a abusar de la nostra amistat. Tu ets enginyós, m’ho has demostrat abastament amb els teus artificis prodigiosos. Digues-me com ho puc fer per dur fins al final la meva passió i alliberar-me, així, del càstig de Posidó. Suplicar-te és el sol motiu d’aquesta carta tot i que no és propi d’una reina mostrar les seves febleses. I és que de cara a tu, confident de la meva humiliació, he deixat de ser reina.

I acabo.

Mud -ja saps, la meva esclava egípcia- t’haurà fet entrega d'aquest escrit. No dubto del tracte que li concediràs, acord amb el teu capteniment amable i hospitalari. Per mi és com una germana. Discreta, dolça i complaent. Gaudeix-la si t’és avinent, li he donat instruccions, però no la retinguis massa temps i fes-la tornar amb la teva resposta. A Mud la necessito aquí. De sempre –i ara més que mai- companya de soledats, ella és l'única en tota la cort que està al corrent de l’afer i que coneix maneres i té eines per desfogar els meus aclaparaments ni que sigui transitòriament.

Res més, amic Dèdal. T’he suplicat. Ara m'acomiado i espero i desespero. Lliurada a les teves mans, rep el favor dels deus i la meva besada.

Pasífae