Epístola de Pasífae a Dèdal o l'origen del Minotaure (segona part).

Un relat de: Sínia
Una llambregada de lucidesa va fer que tot d'una clavés els colzes a la sorra incorporant el tors en un moviment espantadís. Això va espaventar també el regalat amant que va retrocedir compulsivament. La bellesa del que vaig veure aleshores, amic Dèdal… Retallant-se contra la claror lunar, l’imponent cap d’un brau magnífic em traspassava amb els cristalls negres a banda i banda d’un ampli front, amollit per un triangle d’apretats rulls entre dues banyes que sortien a dreta i esquerra i, en una corba perfecta, es retrobaven afilant les puntes vers el firmament. Un regalim indecís de la seva bava vessava sobre meu.

Jo quasi ni respirava. El somni estava apunt d’esvanir-se i restava clavada a la sorra per la por i l’angoixa que, esberlat el núvol estupefaent, l’amant m’abandonés indiferent i l’ofrena dels deus acabés esdevenint escòria.

Entre les banyes del brau la lluna em contemplava mofeta.

Però l’amorós cornut, confiat i escorniflaire, estirà el coll, i, sempre esbufegant, acostà el musell mullat a la meva enforcadura. De tant en tant, entre esbufecs, es ficava l’allargassada llengua a un i altre forat del musell. Com si la saliva sola no tingués prou humitat. I tot el meu anhel, amic Dèdal, va ser el de donar major viscositat a aquella llengua amb un bes del meu petit musell pelut, rebregat i roent de l’entrecuix.

I sí, tornaren les llepades, ara a l’interior de la cuixa, però de tal manera que no em vaig poder estar d’acostar-li maldestrament la meva implorant i llagrimosa clivella. I tan bon punt el moix del seu morro va tornar a trobar el tacte del primer rínxol, va alçar el cap, altiu i orgullós va mirar en direcció el ramat i, indolentment fidel, se n’hi va anar aixecant un petit polsim de sorra a cada passa de les peülles.

Va ser aleshores que ho vaig capir. El meu brau llaminer era l'excels toro blanc que Minos hauria d'haver sacrificat a Posidó. El semental més fort, el més bell, el que havia d’engendrar una nissaga de bous que donés a Creta esplendor sense igual entre tots els regnes de la Mediterrània. La lluna, que de tot d'una va haver de retirar-se rere un núvol, s' excusà de no competir, en lluentor, amb la perlada pell bestial. Com lluiria el meu mascle a la llum del sol?

Així és com, riota dels deus, aquella matinada vaig passar de ser calze dels olis d'Hermes i Afrodita, a ser pedra tova i salnitrosa per a la llepada d'ungulats. El brau, llengua executora dels designis d’Eros, no em llepava a mi, Dèdal. Llepava, golut i desapassionat, la crosta de sal que m'havia deixat la mar untuosa mentre Posidó em violava escadusserament dissolt en l'aigua.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer