La crisàlide i el fil de sang

Esquitxada de vies estelades, volta quieta i silent la immensa roda del firmament en la nit sense lluna. El llop udola totes les absències, el seu plany espectral, travessant la fronda immòbil, fibla la foscor i s'escola, escletxa endins, a la cabana del bosc on avui l’ànima tendra i gràvida de neguits, vetlla, medita, s'abrusa i escriu i escriu sense pausa, avui, com cada nit, tot destil•lant febrosos pensaments, desigs, sospirs i llanguiments.

Només les nits de pleniluni, les úniques en que l'udol cessa i el roser no floreix, la Bella Insomne pot abandonar l'escriptori de la cabana del bosc. Només en pleniluni pot deixar d'escriure sense perill de patir aquella mena de sord dolor menstrual amb què en les altres nits el tarannà ociós la turmentaria oprimint-li les entranyes.

Per això, en les clares nits perlades, la Bella Insomne sortia i cercava alguna clariana en mig del bosc on festejar la lluna. Es despullava de totes les robes, menys dels guants negres, les estenia curosament sobre la llustrada herba fosca i s'hi abandonava, prenent la lluminosa blancor i complaent-se en l'ofrena de les seves rodoneses a la mirada còmplice de la lluna que les gaudia en perfecta i infinita rotunditat contemplativa. Tota la pell de la Bella Insomne estava coberta d'un finíssim i imperceptible tel pilós que tocat de llum nocturna lluïa com el nacre, i que la dotava d'una sensibilitat fora mesura; fins el punt que, les nits en què la lluna coqueta es mig cobria el rostre amb vaporosos vanos emplomallats, la Bella Insomne endevinava a ulls clucs, sobre la pell, el moment en què l'amistançada descobria novament el seu esplendor; sentia com la claror freda li lliscava de per tot, fent-la gaudir d'una dolçor més subtil que la més amorosa de les carícies; i d’aquesta manera les hores s'anaven esllanguint i no era fins escoltar-se els primers ocells cantar l'alba que no finien els banys de lluna.

- Perquè portes guants? - va dringar una veueta a tocar al seu costat, una nit que la lluna suggeria la seva plena nuesa rere eteris vels translúcids.

Vestida tan sols amb els guants, la Bella Insomne es va incorporar sorpresa. La petita d'on provenia la veu no tindria més de cinc anyets, la seva expressió era seriosa i esguardava la Bella Insomne fixament, amb uns grans ulls d'anyil boví en una fesomia molsuda i emmarcada per una mantellina que li cobria el cap i li queia des de la diadema floral, espatlles avall, fins el final de l'esquena. Vestia, com de dol, un vestit de cos cenyit fins la cintura, amb faldilla bufada i farcida d'enagos carmesí. Les ballerines de xarol desprenien lluentors bellament tornassolades.

- On vas tota soleta? -preguntà la Bella Insomne- Ja ho sap la teva mare que ets aquí?
- Tothom em diu el mateix!- protestà la minyoneta creuant els braços, arrufant les celles, fent morrets i inflant les galtones de porcellana.
- Tampoc la teva pregunta se surt del comú. Porto guants perquè no m’abelleix d’anar nua pel bosc.
- Ets tan bonica... - Va dir la ponselleta, ara endolcint el to de veu. - Des de la primera nit que vas venir a festejar la lluna en aquesta clariana, que no hi falto i no em canso de mirar-te i imaginar com deus ser de sedosa. Em deixes que et toqui?
- On vius?
- En direcció contrària a la teva cabana, bosc enllà, un cop travessat el desert infinit que s'estén ultra aquelles serres llunyanes.
- Com saps que visc a la cabana del bosc?
- Ja tornes a fer preguntes vulgars... bella com ets, pell d'ivori, llargs cabells d'eben, i aquests llavis i mugrons vermells com dents de magrana.- i li va pessigar suaument un mugró, cosa que va incomodar la Bella Insomne. - Quan sigui gran vull tenir uns pits com els teus i guarnir-los amb les precioses cotilleries que dus i les robes nobles... com a mínim deus ser princesa.

I tot d'una, amb una reverent genuflexió, digué cerimoniosament:

- Missenyora Princesa dels Guants Negres...- I culminà l'homenatge prenent-li la mà i besant-li el canell enguantat, per aixecar-se tot seguit i anunciar tota palplantada:
- Doncs jo puc voletejar! I em dic Vanessa Atalanta!
- De veritat?- a la Princesa se li aplataren els ulls. - Pots volar? M'ensenyes les teves ales?
- Potser més endavant, quan ens tinguem una mica més de confiança i tu em puguis ensenyar les teves.
- No crec que en tingui mai, d'ales- digué com resignada la Princesa.
- Perquè ho dius, això?- replicà la reineta amb to dolgut. - I què faràs el dia que el sòl s'esberlarà sota els teus peus?
- I doncs, què haig de fer per tenir-ne?
- No defugis l'abisme quan et surti al pas; i sempre que t'hi llencis que sigui per dignitat, mai per despit, i el que hagi de ser serà.

Allò li va ressonar molt endins, a la Princesa, i va tornar a sentir la presència de la dama dels cabells platejats.

- Parla'm dels teus abismes- li va demanar a la Vanessa.
- Jo ja vaig néixer amb ales, no en tinc d'abismes.

La Princesa, desconcertada per aquella nena tan petita i tan ben enraonada, i de resultes d’una certa alteració de l’ànim es va aixecar i amb una certa precipitació es va començar a vestir.

- No hauries d'estar dormint? No són hores de rondar pels boscos, estan plens de perills, les noietes bones de la teva edat ja fa molta estona que dormen- anava dient la Princesa visiblement torbada per aquella presència poc avinent, mentre nerviosament desentortolligava el tanga per posar-se'l.
- Jo dormo durant el dia. No m'agrada la llum del sol fatxenda que amb els seus enlluernaments ho fa desaparèixer tot. Tu també dorms durant el dia?
- No, jo no dormo mai- ara es pinçava una mitja a la lligacama.- Algú que no m'estima em va castigar amb el malefici de no poder dormir.

A la ponselleta se li espurnà l'indi dels ulls:

- Que encisador... I com és que no et mors de cansament? – li digué acomodant-se boca terrosa amb les mans sota la barbeta, plegant les cames i creuant els peuets, com disposada a escoltar una llarga història.
- Algú que estimo...
- Un príncep!- va interrompre sobtadament la noieta aixecant el tors amatent.
- No, no és un príncep, és la meva tutora, una vella dama de cabells platejats. En la primera i única trobada que vam tenir em va emmenar a un desmai extàtic per arranjar-me el cos i l'ànima amb una protecció que em salva dels efectes de l' insomni.
- Deu ser per això que brilles tant.
- Després em va lliurar un quadern de notes. Però abans de lliurar-me'l, a l'encapçalament, amb lletra de fada, hi va reblar el malefici que pateixo tot anunciant-ne la fi el dia que rebi un bes d'amor d'aquell que haurà jagut amb mi sense treure'm els guants negres.
- Això vol dir que, ara com ara, no tens amic?- Preguntava la nineta assaborint aquell conte de fades inesperat. - I perquè no estàs amb la teva tutora dels cabells platejats si tant te l'estimes?
- La dama dels cabells de plata em va engegar sobre el meu corser negre turons, estepes i erms enllà, a l'encalç del meu primer bes d'amor dient-me, com m'has dit tu, que el que hagi de ser serà i que, de moment, no et preocupis de res que no sigui escriure sobre el quadern de notes tots aquells arguments, mots, rimes i sentències que l'ànima et dicti a cau d'orella, i que aquesta havia de ser la meva instrucció.
- El tens al revés.
- Com dius?
- El tanga, te l'has posat del revés - va observar la Vanessa mentre es furgava el nas.

La Princesa ho va verificar però no en va fer cas i es va seguir vestint.

- Jo, sempre que em poso les calcetes del revés, plou- feia la Vanessa. -De vegades m'envien a algun país llunyà on es pateix forta sequera perquè hi posi remei.

La Princesa es va quedar mirant aquella criatura tan estranya que ara, entre riallades, es va posar a fer la croqueta sobre l'herba llustrosa i amb els rodolons la cara se li embolicava en la mantellina.

- Tan bonic que és aquest vestidet que portes, et quedarà tot tacat de l'argent de la rosada- va advertir la Princesa.
- I a la cabana quants servents hi tens?- va preguntar la Vanessa sense deixar de rodolar.
- No en tinc cap.

Ara la Vanessa es va aturar tota sorpresa:

- Estàs sola? No tens tutora, no tens amic, no tens servents... I quí et banya i et perfuma? Quí et vesteix? Quí et consola? Quí t’estima? Tot t'ho fas tu?
- Sí i no... és tot tan estrany... Vaig sortir de palau sense equipatge i sense saber on anava. De fet vaig deixar el meu corser que decidís a lliure albir els camins a seguir. El que hagi de ser serà, m'anava repetint. Després d'una galopada de tres dies ens vam endinsar en les frondes d’aquesta fageda fins que el cavall es va aturar davant la porta de la cabana. A dintre tot estava disposat per viure-hi. El foc de la llar ben viu; els armaris i calaixeres plenes de robes i cotilleries noves, totes de la talla 38; l'immens llit amb dosser i llençols nets i perfumats, abillat amb riques teles de Damasc. Sobre la tauleta de nit el meu llibre d'hores i sobre el tocador la meva capsa plena de tots els meus parells de guants negres. Fins i tot hi havia, penjat a la capçalera del llit, el meu pòster en blanc i negre de la Rita Hayworth.
- Jo a casa meva tinc una nina de la Gypsy Rose Lee amb tot de robes sexys per posar i treure- va dir la Vanessa que ara restava immòbil mirant fixament la Princesa.
- Sí, tot m'ho faig jo. Però hi ha algú o alguna cosa que vetlla per mi.
- Jo no sóc, eh? però si vols a partir d'ara puc ser la teva serventa, o dama de companyia, o donzella...
- Gràcies, bonica. Però em sembla que encara ets massa petita - li respongué la Princesa amb un dolç somriure.

I en intentar fer-li una moixaina pessigant-li tendrament la barbeta, abans de ser tocada, la nena de sobta va alçar el vol amb un voleteig que va voltar tota la clariana fins tornar al lloc d'on havia sortit. En passar per davant la lluna la Princesa va poder llambregar el fosc contorn de les ales retallant-se contra la llum. La nineta, en tocar terra, es va quedar panxa enlaire i tot mirant els estels va afirmar:

- No sóc tan petita com et penses, eh? Ja tinc cinc anys i mig.

A partir d'aquell moment l'admiració de la Princesa per la Vanessa Atalanta va superar amb escreix totes les incomoditats, recels o suspicàcies que la nena li hagués pogut suscitar. Aquell ésser inquietant requeria un tracte d'acord amb la seva singular dignitat. Va quedar clar que de moment no podia ni tocar-la.

- I què fas durant les nits, tota sola i sense poder dormir?- seguí preguntant la Vanessa.
- Els deures. Quan vaig arribar a la cabana m'ho vaig trobar tot disposat per començar a omplir el meu quadern de notes. Al mig de l'estança principal, davant la llar de foc, hi havia el vell escriptori de roure amb un bell canelobre de set braços a l'angle esquerra, i a l’angle dret una porció de terra on hi ha plantat un petit roser. Al capvespre d'aquell primer dia de seguida vaig entendre el perquè del minso enjardinament de l'escriptori. Quan el sol ponent arrossegava les allargassades ombres dels faigs silenciosament per sobre la intacta fullaraca ataronjada, el roser va començar a florir un poncell negre. En el moment en que l'empenyiment de pètals comprimits començava a esquinçar l'embalum de sèpals, va entrar per la finestra una garsa que amb el seu bec de robins va començar a furgar-se la cua deixant anar la seva ploma central sobre l'escriptori, la més llarga i esplèndida.

La Vanesa escoltava atenta, immòbil i amb les pupil•les engrandides com les gorges del Sheol.

- Un cop el calze obert i quan el primer pètal negre començava a rinxolar la seva vora, la ploma em va portar a acaronar suaument la seva punta amb el llavi format pel plec. El pètal es va estremir, la punta de la ploma va quedar tacada de negre i vaig poder dibuixar els primers gargots sobre el quadern de notes. Era incapaç, però, d'escriure signes reconeixibles i encara menys de formar mots, com si la mà estigués apassionada d'una amnèsia que l'impedia tota capacitat d'escriptura. No podia deixar d'intentar-ho, però, i mentre la nit s'anava tancant i la flor s'anava obrint, sucant la ploma en els negres pètals i balbotejant traços obstinats sobre el paper, la tinta anava acolorint-se de grana, i l’aspecte dels fils tintats s'anava assimilant a una elegant i distingida cal•ligrafia anglesa. En oir-se l'udol del llop en mig la nit, se m'abrandaren les entranyes i la meva ànima encesa va ser arrabassada. Alliberada del seu impediment, la meva mà escrivia amb roig ardent les revelacions que jo li dictava des del meu rapte. En l'estar i l'esdevenir suspesos, la meva ànima regalimava fils de sang sobre paper nival.

- Sí, quan una ferida abat el cos cal estroncar l'hemorràgia perquè hom no perdi l'hàlit vital- va fer la Vanessa immòbil com una estàtua de sal i com si recités una lliçó. - Però l'ànima blasmada cal que sagni fins l'última gota per impedir la metzina d'un coàgul maligne.

A la qual cosa observà la Princesa tota estranyada:

- Quina cosa...! Això mateix i amb les mateixes paraules m'ho va dir la meva tutora el dia que en despertar del meu desmai extàtic em va encarregar la meva comesa.

- És que és de sentit comú!- va exclamar la Vanesa.

- El cas és que des d'aquella primera vesprada que cada dia es repeteixen els mateixos fets; el sol que es pon, el roser que floreix, la garsa de bec de robins que diposita la ploma central de la seva cua sobre l'escriptori... i jo reclosa en les criptes de l'ànima passo les nits udolant a través de la finestrella del meu quadern de notes. I cada nit una rosa que neix i que mor extenuada després de fer-me entrega de totes les seves essències. I jo que amb la ploma les prenc pausadament tot repassant els pètals, ara amb un frec tan delicat com el de la llum de lluna sobre la pell; ara separant-los curosament l'un de l'altre tot inspirant el perfum que exhalen per a que la seva dolçor se m'encasti a la gola; ara palpant a fons amb tota la tendresa de què sóc capaç, fins arribar ben bé a tocar el gineceu. És aleshores quan la flor es tensa tremolosa, es contorsiona i xucla amb força el tronc de la ploma com si no el volgués deixar anar. I en alliberar jo la ploma, ella, exhausta, relaxa els pètals que es comencen a desprendre juntament amb aquells efluvis que em menen la consciència a la deriva per marees de memòria lacerada, fins arribar a regions ignotes, devastades, que treballosament exploro i guareixo en el meu insomni.

La Vanessa que no perdia paraula, assentia en silenci mentre se sentia els primers ocells cantar l'alba. Aleshores tot d’una la Princesa va veure, sense tenir temps d’acomiadar-se, com la criatureta s’allunyava amb un ràpid voleteig.

Fins a quaranta llunes plenes serien festejades per la Bella Insomne abans no abandonés la cabana del bosc. Però avui, en aquesta nit fosca, segueix escrivint i escrivint en companyia de la Vanessa que des d’aquella primera trobada sovinteja la cabana del bosc, i que ara, havent atiat el foc, li brunyeix els cabells negres amb lànguides passades de raspall.

- Quina complanta componeu avui, missenyora Princesa dels Guants Negres, en aquesta nit que els dols i amoïnaments us desfiguren el rostre?- fa la Vanessa sense deixar de pentinar.
I per tota resposta la Bella Insomne escriu: "Recances em fan sagnar l'ànima que plany el record dels tants que m’han donat amor i ara són absents, car quan érem de costat, tot i veure’ls, mos ulls eren cecs a tanta gràcia".
A la qual cosa replica la Vanessa:
- No és novell tal debat entre els ulls i la memòria. Ja ho va escriure el Mestre Foll en el divuitè dia de l’any, que els ulls diuen que és millor veure l’Amat que recordar-lo, i la memòria diu que pel record puja l’aigua als ulls i el cor s’inflama d’amor; i més viva és l’aigua en el plor que en les ones del mar; i el sospir està més a prop de l’amor que la neu de la blancor.
I mentre sota la llum del canelobre de set braços, amb fil de sang la Princesa taca el quadern de notes amb totes aquestes i d'altres raons i abrusaments, en mig d'un perllongat silenci trencat tan sols per l'espetec d'algun tió roent, tot d'una se sent dringar la petita Vanessa:
- Tinc pipi, puc anar al lavabo?