La bella insomne

"Una llosa d'angoixa se t'encastarà a les entranyes, els ulls se t'eixugaran, patiràs migranyes, sentiràs un permanent brogit a les oïdes i mai més no podràs conciliar el son."

Aquest fou el terrible malefici que la princesa dels guants negres, el dia abans del seu aniversari, va trobar escrit amb tinta color biliós a l'encapçalament del seu llibre d'hores. Era l'enverinat comiat de l'eixuta institutriu de palau que s'havia ocupat de la instrucció de la princesa en la seva minoria d'edat. A l'eixuta institutriu, de bon començament ja se li va travessar el caràcter incisiu i rebel de la princesa, que mai en tenia prou amb els coneixements que li transmetia, la mortificava inconvenientment amb preguntes i més preguntes, i sempre qüestionava els seus plantejaments, decisions i actituds, amb una mena d'insuportable afany de protagonisme; com si el sol fet d'haver estat nomenada institutriu de la cort no fos suficient perquè la seva autoritat esdevingués intocable.

Al dia següent, amb tot el luxe i la pompa pertinents, es va celebrar a palau la festa de majoria d'edat de la princesa dels guants negres. Esgotada i abatuda després d'una difícil primera nit d'insomni, relligada des del baix ventre fins les sines amb una incòmoda cotilla sota el vellutat vestit de llarga cua, la princesa va haver de somriure, conversar, agrair, saludar dignataris i ballar amb donzells i pretendents. Al final de la vetllada els pares, la reina i el rei, li van presentar una venerable dama de cabells platejats, que inspirava autoritat tot i la seva figura rodanxona i l'expressió bonhomiosa. Era la nova tutora que s'ocuparia de la seva instrucció els dos primers anys de majoria d'edat.

- Què et pesa, princesa dels guants negres? A què ve aquest posat cansat i malaltís? Quins infortunis són els que esborronen la teva bellesa?- Li preguntà la dama dels cabells de plata el dia de la seva primera trobada.

- Mireu.- Va dir la princesa tot allargant-li el llibre d'hores amb el malefici de la institutriu eixuta. I plorà un plor amarg i sense llàgrimes. La dama dels cabells de plata, amb posat greu, llegí la maledicció detingudament. Després es va treure de la faixa un petit llibre amb les pàgines en blanc i li digué:

- Completa aquest llibre escrivint-hi tots els teus pensaments, somnis, desconsols i anhels. Aquesta serà la teva instrucció.- I amb tinta iridescent i lletres de fada hi va escriure a l'encapçalament:

"Quan rebis un bes d'amor de l'home que haurà jagut amb tu sense treure't els guants negres, la llosa d'angoixa es fondrà com la cera, et tornaran les llàgrimes als ulls, i regalims de silenci i pau s'escamparan per la teva ànima com la rosada de l'Hermon i restauraran el teu repòs perdut."

La princesa va marxar de palau muntant el seu veloç corser negre. Els seus cabells atzabeja voleiant a vent es confonien amb la llarga crinera del cavall. Anava a la recerca d'aquell bes d'amor que li havia estat anunciat. I així van anar passant dies i setmanes d'insomnis, proves i perills, enfrontant-se a cavallers deshonestos, combatent els encanteris de les bruixes homòfobes i fugint de l'encalç dels nans lascius.

Fins que un vespre, al refectori d'un convent llunyà on s'hostatjava, un misteriós trobador d'ulls blaus va evitar que la princesa begués el filtre amorós preparat i ofert amb males intencions pels frares llibertins. Van fugir del monestir i, tot passant encara més proves i perills, el trobador va anar acompanyant la princesa de retorn a la seva cabana del bosc.

Un cop arribats a la cabana, el trobador d'ulls blaus va fer per acomiadar-se. Però la princesa dels guants negres va obrir la porta i el va conduir a l'interior.

- És que tinc tanta son.- Va dir la princesa després d'un gran badall. I va abraçar amb molta força tota aquella noblesa trobadoresca.

El va portar a l'alcova, va desplegar les ales i tot aclucant els ulls es va deixar caure, exhausta, damunt l'immens llit. Després d'un breu repòs li va allargar una mà negrament enguantada.

- Vine.- Va xiuxiuejar sense obrir els ulls.

El trobador dels ulls blaus va jaure al seu costat i va contemplar, fascinat, el seu ventre compassant ones de mar calma; únic moviment de la princesa que delatava intacte el do filós de les nornes.

- Despulla'm. Tornà a mussitar la princesa al cap d'una estona.

El trobador, que qui sap el temps que havia estat esperant aquell moment, no sabia massa per on començar. No podia treure-li els guants negres perquè no deixés de ser la princesa dels guants negres. I això l'impedia de poder-li llevar la transparència de la torera de gasa negra. Potser sí que podia començar per la brusa sense mànigues, d'escot afilat i profund que, agafada pel clatell, deixava l'esquena al ras. Després podria descordar el blau turquesa de la beta dels sostenidors. Però per a tot plegat calia fer-la seure, i li sabia greu haver-la de remoure tan cansadeta com estava.

Decidí començar per treure-li les ulleres, amb tanta delicadesa com mai no ho hauria fet cap dels òptics de palau, després el carmí dels llavis tendres, va despullar les pestanyes abandonant-les en una nuesa humil i desvalguda, va fer desaparèixer totes les ombres de parpelles, pòmuls, galtes. Finalment li va desenfilar els joiells de les orelles i li va ungir el rostre, les temples i els lòbuls amb olis perfumats.

Els ulls blaus del trobador tornaven a contemplar amb meravella la cadència d'aquell rostre blanc com la lluna i, així, va jaure fins ben entrada la matinada al seu costat. Estirada en el seu posat dorment, la princesa apuntava el nassarró cap al sostre mostrant amb una certa impudícia el balm de les fosses, tal com agrada fer als morts la nit que són vetllats.

Finalment es va acostar per besar-la i va sentir trencar sobre la galta repetits corrents d'un càlid alè que venia del fons de les criptes de l'ànima. Un contacte translúcid va fer estremir imperceptiblement els llavis de la princesa. Aleshores el trobador li digué molt suau a cau d'orella:

- Bon vent, princesa dels guants negres, bellíssima entre les dones. Que els deus et vetllin i surtis ben lliurada de la travessa per les soledats del son, i que els somnis segellin les paus entre tu i les teves veritats.

Va fer un darrer esguard a tanta bellesa dorment i amb molt de compte i sense fer soroll va sortir a l'encontre de la nit.