En forma de llàgrimes...

Sempre ets tu el protagonista.

Sempre, pensant la manera d'arribar-te. Intentant no plorar perquè no és gens fàcil mesurar les paraules al teu estat anímic: només així poden arribar-te.
Mentre jo, que m'apropo mesurant per no ferir-te ni desentonar, sento aquest gran desgast intel·lectual i gairebé apàtica. Perquè en el nostre conte tu continues sent el protagonista, el bo...
Bé, i jo no sóc l'antagonista. Això els dos ho sabem prou bé... Però tampoc sóc la qui guanya als mals temporals, ni sóc aquell personatge que la vida li treu el que més estima i després li torna a donar... Jo només sóc l'amiga terapeuta i confident... La companya d'aventures, sóc qui s'enfadarà amb la vida si ella s'enfada amb tu. Però, inevitablement...
De vegades, amor, penso: " per què tu no t'adaptes una mica? Per què he de ser sempre jo qui s'enfada amb els antagonistes de la nostra pel·lícula, conte o realitat. Per què?".
I mentre no hi ha respostes als perquès...Mentre tot és inescrutable, els dies continuen passant i tu, sense voler
( vull creure ) ets " el petit inconscient que fa trontollar el meu cor ( i, per tant, el meu cap). Repeteixo, sense voler.
No t'oblidis que plou en forma de llàgrimes... Plou en forma de llàgrimes perquè el protagonista del conte no té cura de qui l'estima.
Ai amor, com la vida s'enfadi amb tu? Sabràs fer de terapeuta?; i de confident al teu amor?.
Dels nostres secrets, aquest és el que ara em fereix.

Els altres no els diré.