EN EL NOSTRE MÓN DE BOJOS (c1. UNA ESTONA DE CEL)

UNA ESTONA DE CEL

A les 17.00 hores un cafè, on sempre. Eixe era l'sms que feia tant temps que esperava la Nuria, i eixe potser, fou el missatge que va marcar el final de la seua relació amb el Martí.

Eixe any, havia estat dificil per ella: el commiat de la seua primera feina, aquell estiu sabàtic a França i la fugida a la desesperada a una nova ciutat,aquella fugida per ell. Havien canviat massa coses en la seua vida i necessitava un equilibri, mai sabria que l'equilibri que esperava estava tan a prop.

Nuria va passar tot aquell migdia decidint que es posava, mentre escoltava sense parar el nou disc de Juanes que ja es sabia de memoria. “Daria lo que fuera por volverte a ver...” i llavors un nou sms: CANVI DE PLANS, ENS VEIEM A L'AVINGUDA. Per què canviaven de sobte? Quedava poc per saber-ho, la Nuria sempre es deixava portar.
Com no, i per no decepcionar Martí, sabia que la roba que escollira havia de ser l'adequada: un vestidet insinuant i unes mitges, com sabia que a ell li agradava veure-la, de fet era el que més li agradava d'ella. Estava nerviosa, des de que Martí li havia trucat al mes d'octubre quan tornà del seu viatge no sabia res d'ell. Marti era onze anys més gran que la Nuria i sempre havien tingut una relacio dificil. Mai havien sortit junts, mai havien sigut amics oficials però tenien una relació que ningú entenia, potser ni ells mateixos entenien què passava, quin era el lligam tant fort que els unia.

Havia arribat l'hora, va pujar al cotxe; perfectament maquillada i perfumada, els segons passaven rapids, va engegar el cotxe.

Va arribar i el va veure de lluny, esperant-la, quan va baixar les cames li tremolaven, quins nervis! Ell li estava somrient, ella li somreia des de lluny. Ell la desitjava com sempre i ella n'estava enamorada com una boja. Hola reina del glamour – li va dir fent broma . Hola guapíssim – va contestar ella. Pujà al cotxe i marxaren deixant el poble enrere, no els havia de veure ningú o almenys no convenia que la gent els veiera.

Van fer un cafe a un lloc cèntric, sense adonar-se de res del que passava. S'interrompien mutuament contant-se com anava la vida, i com de diferent era per als dos tot plegat. Nuria vivia a Castelló des de feia quatre mesos, sols tornava al poble un cop al mes perque no suportava la idea de viure allà. La nova feina i el doctorat li ocupaven gran part del temps i tornar a ser una universitaria ,amb nous companys de pis, apunts i nits de festa la feien sentir més jove, tan sols però tenia vint-i-tres anys.

Martí vivia a Alacant, era professor a un institut i s'havia casat a finals de setembre amb la seua noia de tota la vida. Estava convençut que era la millor decissió que podria pendre, Nuria no ho va arribar a entendre mai. De fet, mai li havia demanat res, era la seua relació.

Després d'aquell cafe tenia una sensació estranya, mentre apagava sigarretes sense parar i el mirava, es preguntava que feien els dos seguts allà com si foren amics, com si ell no se n'adonara que ella embogia quan parlava de la seua dona, de la seua vida de casat. Quin egoïsta! Com podia ser així?

Martí estava feliç, la vida es portava bé amb ell, el temps lliure que tenia l'aprofitava per la seua passió: l'esport. Era atlètic i encara que tenia trenta-quatre anys semblava molt més jove. Ella el mirava com una nena. De fet era la seua nena. Ell trobava amb ella la bogeria dels vint anys, la seua espontaneitat, les ganes de menjar-se el món que tenia, tot el que li feia sentir quan la tenia a prop. Nuria en canvi, simplement l'estimava, perquè sí, pero mai li havia dit. Qui sap, si li havera dit igual les coses serien diferents.

Van acabar el cafè i van marxar, ja era tard, a ell l'esperaven. A la tornada, Nuria que sempre després d'estar amb ell es sentia contenta, no ho estava, se n'havia adonat que vivia un somni, una utopia. Aquelles estones de cel que sempre havia anhelat, eren pedaços de somnis que mai es complirien. Sempre havia pensat que Marti agafaria un dia i li diria que l'estimava, que ho deixava tot per ella, per molt que sabia que les cartes estaven damunt la taula i que ell mai l'havia enganyada.

Mentre anaven tornant li va preguntar : - I tu? Tens algú que t'omple la vida?. Nuria va callar. Havien arribat , va arribar el moment del fins prompte, però no, Nuria li va fer una abraçada i una besada a cada galta. Ens veiem prompte guapissíma – li diguè amb aquell somriure tan característic.
Potser – va dir Nuria tristament. I en aquell moment va tancar la porta. Aquell so la Nuria el recordaria sempre, la porta que es tanca.

Nerviosa, igual que quan havia arribat, va tornar al seu cotxe. El va engegar i es va prometre que faria fora de la seua vida Martí. No anava a plorar, a la fi Nuria sabia massa que la història era impossible.