EN EL NOSTRE MÓN DE BOJOS (c3. PORCA MISÈRIA)

Eren les vuit i mitja i la Nuria estava ultimant la nit. Havia agafat tot el que feia falta i el que havia quedat que portaria ella. No estava molt animada, sabia que anava a canviar d'any pero que la seua vida estava com sempre. Almenys estaria amb les seues amigues.

Arribaren puntuals a casa de l'Arantxa, finalment la Lluisa tambe havia anat. Des de que no estava amb el Pep es juntava mes amb les noies, pero des de la seua fatidica ruptura no parava de conèixer homes , intentant trobar el definitiu Ara estava amb un dels nois mes templats del poble, de tota manera ella sabia que no era l'adequat, així i tot es centrava mes en trobar la seua aprovació que en gaudir amb les seues amigues. Mai canviaria!

La nit va transcorrer com ho havia de fer: alcohol, rialles, alcohol, discussions, exhaltació de l'amistat...i més alcohol. La Clara no estava molt encertada, sempre que obria la boca feia mal a alguna de les seues amigues.

Pense que la Marian i el Jordi porten una relació una mica rara no trobeu? – es va atrevir a dir la Clara.

Com? Tu que passa que ho saps tot?- li digue la Daniela enfadada. La Marian sempre havia estat la millor amiga de la Dani i no suportava que cap d'elles gosara a parlar-ne malament.

Escolta, escolta que no ho dic per ofendre simplement pense que ell necessita a algú i ella necessita tenir poder sobre algú, i ja està – sentencià la Clara.

I això va ser prou, suficient perque la discussió anés agafant forma i les coses anaren escalfant-se i com sempre s'acabara plorant. Les xiques solen ser així, sempre acaben plorant. L'alcohol i el temps sense veure's va fer que les coses es magnificaren i s'entrara en una espiral que va acabar de la millor forma que es podia: plorant. Les noies mai acaben pegant-se, almenys elles.

Tia, que jo no ho he dit per ofendre...snif, que jo simplement estava donant la meua opinió – plorava la Clara.

Ja però és que sempre fas el mateix, no estas aqui i sempre vols saber-ho tot, i jutjar – deia la Dani plorant i amb molta ràbia al mateix temps.

Val, temps mort! S'han acabat les males històries – va dir la Nuria. A la Nuria no li agradava que les amigues discutiren i menys la Dani i la Clara. Era curiós perquè realment la Nuria era la que sempre discutia amb totes, pero totes sabien que simplement discutia pero que en el fons mai s'enfadava amb ningú. En canvi una discussió entre altres del grup era diferent.

Nenes m'ha trucat el Willy, vindra en passar Reis – va dir la Nuria mitjanament emocionada i canviant de tema per calmar els anims.

La majoria de les noies no sabien de qui parlava la Nuria. Havia tingut tantes histories durant l'ultim any que no ubicaven la persona de la que parlava, excepte una.

Com? Això no m'ho havies contat? - va exclamar la Daniela mentre li feia un colp al braç i arquejava les celles.

Doncs que esta per l'estat i passa el cap d'any a Alacant i en unes dies estarà a Valencia i despres a Castelló.

I que? Vas a quedar amb ell? - insistia la Daniela, nerviosa.

Tu que creus? M'ha trucat perque esta de ruta i vol visitar totes les ciutats de la gent que ha conegut en la seua estada per Europa – va dir rient-se la Nuria i fent cara de complicitat.

Però...algú ens pot explicar qui es el Willy? - va preguntar l'Arantxa que encara no havia dit paraula i es sentia fora de lloc.

Doncs era fàcil d'explicar: el Willy era un noi argentí que la Daniela i la Nuria havien conegut durant la seua estada a França. Durant el temps que estagueren allà, Nuria i Willy feren una bona amistat, a la tornada de França continuaren mantinguent el contacte i prompte es tornarien a veure. Malgrat el pensament de les amigues, entre Willy i ella no havia passat res. Daniela ho podia confirmar, és clar que existia una atracció però la Nuria mai va saber per què no es va llançar com havia fet tantes i tantes vegades amb altres nois.

Una vegada va estar clar qui era el Willy les noies van començar a parlar del de sempre: SEXE. Els hi encantava! S'havien fet majors tenint aquestes converses: que us agrada més, que us agrada menys...quines ganes tinc de trobar algú que me pegue un bon polvo, etc,etc, etc. Eren tan previsibles! Sempre hi havia algú que podia sentir-se incomoda pels comentaris cientifics i provats de Clara i Arantxa, per les continues obsessions de Nuria i Daniela de pegar un bon polvo o inclús podrien arribar a sentir-se molestes perquè a alguna de les presents no li agradava sentir parlar de sexe. Pero on s'havia vist aix? Quan la combinació alcohol/dones/tabac/desinhibició no havia donat el resultat SEXE? Quan? La gràcia es que a la fi totes acabaven rient-se i dient: Que fort ties,que fort! I es sentien mes lliures per compartir part de la seua intimitat amb les amigues, a la fi les millors conselleres en aquests temes.

Després d'algunes copes més i la sensació d'estar arribant a la fi d'una etapa, totes els miraren als ulls i digueren al mateix temps: PER NOSALTRES! Cadascuna sabia que brindava per totes elles, a la fi s'estimaven com verdaderes nenes menudes que necessiten la proteccioó de les altres i malgrat les seues diferències sols volen que la resta siguen felices.

També cadascuna va fer el seu brindis personal i va desitjar que la vida li canviara un poc, ja que mai havien arribat a una felicitat absoluta.

Arantxa desitjava trobar el camí per la seua vida, la brillantor i la tristesa que amagaven els seus ulls la delataven.

Joana necessitava el canvi radical que la fera sentir-se viva.

Lluisa, necessitava ser ella mateixa, malgrat que no sabia si realment mai ho havia sigut.

Clara, en el fons desitjava repetir aquests moments amb elles i tambe ser la millor arquitecte del mon. La seua ambició no li deixava veure mes enlla.

La Daniela simplement desitjava ser feliç, i sabia que estava trobant el cami per ser-ho.

I la Nuria? La Nuria ho va dir en veu alta, sempre feia igual: per a que cap tio ens torne a fer mal!!! - va dir la Nuria exhaltada mentre pensava en el Marti.

Per què Nuria? Per què feres aquell brindis?