En el fons ets un covard

En el fons ets un covard
Es situa darrera seu, dempeus, observant la taula amb la perspectiva que li dona la llunyania. A la seva espatlla hi té, com sempre, el lloro de color verd i groc i vermell que cada certa estona emet uns sons aguts als quals encara no s’ha acostumat. De tant en tant deixa anar un nom que, segons el seu amo, és el seu nom propi, però a ell no li sembla que sigui així. De tanta estona com està en aquest lloc li puja la ferum de les cagarades del lloro, ja que per molt que s’hi esforci l’ajudant, sempre en troba alguna en aquest lloc. Per contra, el capità té el bon costum de banyar-se cada dia que pot amb aigua de mar, de manera que sempre fa aquella olor de sal, barrejada amb un perfum que no sap ben bé d’on va sortir...segurament d’una amant d’algun port exòtic i llunyà.
Recolza la seva mà dreta en el respatller de la cadira, ja és fi de tantes vegades com la hi ha posat, i s’inclina cap endavant per veure millor el mapa i les figures dels vaixells petits que simulen la flota que capitaneja i la que volen atacar. La llum del fanal ajuda una mica a veure-hi millor, encara sort que queda llum del dia i s’hi veu força bé. Els moviments del vaixell fan que la flama balli damunt del mapa i amb ella, els vaixells sembla que ballin també. El soroll de les onades, a fora, i el picar damunt del vaixell, aconsegueixen distreure’l de la seva feina algunes vegades, però és que li encanta escoltar el mar, el fa sentir viu... tan viu com el record que té del moment en que li varen haver de tallar la cama per culpa d’aquella ferida mal curada que se li va infectar. Per un moment deixa de mirar la taula com el que és i la torna a veure com la taula d’operacions on va passar això i els records i la ràbia se’l mengen de viu en viu, perquè tot va ser culpa seva...
Podia haver contractat un bon metge, tenia diners suficients perquè els negocis els havien anat molt bé en aquella època, però era tan avar que va preferir contractar a aquell aprenent, sense experiència i poca traça, com a metge de la tripulació...una mala pensada, per descomptat!
I així va ser com va passar de ser una peça imprescindible de la tripulació a ser l’ombra del capità, sempre en segon terme, una crossa en tots els sentits, I n’estava fart! Amb lo fàcil que seria...tenia el seu coll allà mateix i aquella corda prou fina també a punt; un ràpid moviment i en un tres i no res l’hauria escanyat. Arrossegar-lo sobre la cadira mateix, obrir la finestra i tirar el maleit capità i l’odiós lloro caganer, sense que ningú no ho sentís, i després ja s’hagués inventat qualsevol història, li constava que més d’un estaria content.
- Així doncs què et sembla, per la dreta o per l’esquerra? Li va preguntar
S’ho va pensar dos segons, el coll, la corda..
- Per l’esquerra estarà bé.
Una altra ocasió perduda, ja en vindran més....en el fons era un maleit covard.