Cercador
I no en sabré res més de tu
Un relat de: Girona9- Compartir:
Es van conèixer de la mateixa manera que ho feien un munt de parelles en aquell moment. Mitjançant una app.
Després de xatejar breument varen parlar una estona per telèfon i ja varen tenir una primera cita al cap de res.
Casualitats de la vida varen fer que fos d'allò més factible que es poguessin trobar cada setmana, de manera que després d'una primera cita va venir la segona la setmana seguent. Realment es devien agradar molt..o en tenien moltes ganes..perquè a la tercera cita ell ja li estava menjant el cony damunt d'una pedra que varen trobar al mig del camí, a la muntanya, quan ja era negra nit. Es varen anar succeint les trobades, normalment quedaven al poble i començaven a endinsar-se a la muntaya, se'ls feia fosc perquè era tardor i va venir l'hivern...i s'acabaven perdent sempre per algun racó, més o menys amagat, on es deixaven portar pels seus jocs i les seves passions desenfrenades, cada vegada més esbojarrades, cada vegada més al límit de lo raonable. Ni la pluja ni el fred no impedien aquelles trobades.
L'hivern va donar pas a la primavera i després a l'estiu. Les escapades nocturnes al bosc començaren a traslladar-se a paratges més costaners. Camins de ronda i platges eren l'escenari on el seus cossos es desprenien de tota la roba aprofitant que ja no feia fred i acabaven arrebossats a la sorra de les platges, acariciats per les onades....Quantes vegades havien hagut de córrer i dissimular, quantes vegades varen estar a punt d'enxampar-los enganxats l'un a laltre, en posicions tan explícites que era impossible dissimular... però tots dos estaven disposats a córrer aquell risc, perquè les ganes que tenien l'un de l'altre eren tantes que qualsevol lloc o moment era bo per deixar-se anar.
Al cap de poc es veien dos cops per setmana, i poques eren les vegades que els seus encontres no acabaven en una sessió de sexe apassionat, desitjada per tots dos...maratons en deia ella...perquè els passaven les hores volant, plenes de tendresa, sense presses, d'un gaudi total, però de cap mostra d'afecte tret de carícies o petons...mai no s'havien dit cap paraula que pogués comprometre la llibertat de la que disfrutaven tots dos.
Tampoc havien parlat mai de quin tipus de relació tenien, sense compromisos, simplement quedaven i gaudien del moment.
Un vespre d'estiu, es rebolcaven per la sorra de la platja, a un racó amagat de les possibles mirades igual que molts altres cops. Aquella vegada, excepcionalment, feia dues setmanes que no s'havien vist, i les ganes d'estar junts havien augmentat per la manca de contacte físic durant tant de temps. Ell estava assegut, recolzat a una pedra. Ella, a sobre seu, cames obertes, penetrada en una de les posicions que li donaven més plaer. Ell amb les mans agafant-la per la cintura, per acompanyar-la en el seu moviment. Ella amb les mans encerclant-lo pel coll. Les seves boques enganxades, foses també en petons llarguíssims, no tenien aturador. En un moment donat a ell se li va escapar un "carinyo". A ella li va canviar la cara però no va dir res. Recolliren més tard les coses i es separaren com sempre, amb un petó als llavis, i un ja ens trucarem!
Però aquest cop anaven passant els dies i ella no responia. I els dies es varen convertir en setmanes i res de res. Va optar per oblidar-la, maleïnt-se per haver pronunciat aquella paraula en aquell moment.
Avui, un any després d'aquells esdeveniments, agafo unes pàgines d'un diari vell de la pila de diaris que guardo per cremar. Veig que és de justament l'endemà d'aquella data, el dia en que ella no va respondre als meus precs...i els ulls se me'n van cap a un pàgina en concret..i llegeixo: Ahir, na M.P.C. ens va deixar. El seu afligit espòs i els seus fills us demanen una oració per la seva ànima. ESTIMADA, NO ENS HAURIES D'HAVER DEIXAT TAN AVIAT.
Després de xatejar breument varen parlar una estona per telèfon i ja varen tenir una primera cita al cap de res.
Casualitats de la vida varen fer que fos d'allò més factible que es poguessin trobar cada setmana, de manera que després d'una primera cita va venir la segona la setmana seguent. Realment es devien agradar molt..o en tenien moltes ganes..perquè a la tercera cita ell ja li estava menjant el cony damunt d'una pedra que varen trobar al mig del camí, a la muntanya, quan ja era negra nit. Es varen anar succeint les trobades, normalment quedaven al poble i començaven a endinsar-se a la muntaya, se'ls feia fosc perquè era tardor i va venir l'hivern...i s'acabaven perdent sempre per algun racó, més o menys amagat, on es deixaven portar pels seus jocs i les seves passions desenfrenades, cada vegada més esbojarrades, cada vegada més al límit de lo raonable. Ni la pluja ni el fred no impedien aquelles trobades.
L'hivern va donar pas a la primavera i després a l'estiu. Les escapades nocturnes al bosc començaren a traslladar-se a paratges més costaners. Camins de ronda i platges eren l'escenari on el seus cossos es desprenien de tota la roba aprofitant que ja no feia fred i acabaven arrebossats a la sorra de les platges, acariciats per les onades....Quantes vegades havien hagut de córrer i dissimular, quantes vegades varen estar a punt d'enxampar-los enganxats l'un a laltre, en posicions tan explícites que era impossible dissimular... però tots dos estaven disposats a córrer aquell risc, perquè les ganes que tenien l'un de l'altre eren tantes que qualsevol lloc o moment era bo per deixar-se anar.
Al cap de poc es veien dos cops per setmana, i poques eren les vegades que els seus encontres no acabaven en una sessió de sexe apassionat, desitjada per tots dos...maratons en deia ella...perquè els passaven les hores volant, plenes de tendresa, sense presses, d'un gaudi total, però de cap mostra d'afecte tret de carícies o petons...mai no s'havien dit cap paraula que pogués comprometre la llibertat de la que disfrutaven tots dos.
Tampoc havien parlat mai de quin tipus de relació tenien, sense compromisos, simplement quedaven i gaudien del moment.
Un vespre d'estiu, es rebolcaven per la sorra de la platja, a un racó amagat de les possibles mirades igual que molts altres cops. Aquella vegada, excepcionalment, feia dues setmanes que no s'havien vist, i les ganes d'estar junts havien augmentat per la manca de contacte físic durant tant de temps. Ell estava assegut, recolzat a una pedra. Ella, a sobre seu, cames obertes, penetrada en una de les posicions que li donaven més plaer. Ell amb les mans agafant-la per la cintura, per acompanyar-la en el seu moviment. Ella amb les mans encerclant-lo pel coll. Les seves boques enganxades, foses també en petons llarguíssims, no tenien aturador. En un moment donat a ell se li va escapar un "carinyo". A ella li va canviar la cara però no va dir res. Recolliren més tard les coses i es separaren com sempre, amb un petó als llavis, i un ja ens trucarem!
Però aquest cop anaven passant els dies i ella no responia. I els dies es varen convertir en setmanes i res de res. Va optar per oblidar-la, maleïnt-se per haver pronunciat aquella paraula en aquell moment.
Avui, un any després d'aquells esdeveniments, agafo unes pàgines d'un diari vell de la pila de diaris que guardo per cremar. Veig que és de justament l'endemà d'aquella data, el dia en que ella no va respondre als meus precs...i els ulls se me'n van cap a un pàgina en concret..i llegeixo: Ahir, na M.P.C. ens va deixar. El seu afligit espòs i els seus fills us demanen una oració per la seva ànima. ESTIMADA, NO ENS HAURIES D'HAVER DEIXAT TAN AVIAT.