el darrer bany

EL DARRER BANY
Quan era petita tothom em deia que no em preocupés, que quan em fes gran la cosa canviaria, que m’estiraria i tots aquells mals de cap ni els recordaria.
Anaven passant els anys i, si bé és cert que la cosa va anar millorant, jo encara em seguia veient malament: aquelles cames, aquells turmells, aquells braços…i sobretot aquella panxa i aquella papada incipient, que sempre que em mirava al mirall tenia ben present.
A l’escola era al lloc on pitjor ho passava. Sempre havia sentit a dir que els nens són molt cruels, i a fe de Déu que ho són, perquè em vaig sentir a dir coses que no tindria perquè sentir un nen. I no era només pel que poguessis sentir a dir de tu, a vegades m’impedia jugar a la pilota, a les cordes, a les gomes…tant bé com qualsevol altre. Moure aquell munt de quilos amunt i avall era realment empipador. Les classes de gimnàs eren el súmmum del desànim per a algú com jo...i això va ser així fins que vaig deixar l’escola per anar a la universitat on ja no es feien classes de gimnàs.
Mai no vaig aconseguir estar dins dels límits del pes “normal” per a algú de la meva edat i alçada, el meu estat era “obesitat” sempre, de manera que vaig començar a provar qualsevol mètode que em pugues ajudar a millorar aquella situació.
Vaig començar amb la dieta: hiperproteica, hipocalòrica, la del dejú, vegetariana...qualsevol que caigués a les meves mans la provava a veure què...i si bé al començament semblava que funcionaven, al cap de poc tornava allà on era, no havia aconseguit res. Vaig decidir anar a un metge, analítiques per aquí, proves per allà, noves dietes...res concloent i seguia igual.
Vaig passar després a les sessions d’estètica que et prometien ajudar amb diferents tècniques: rajos, liposuccions, cremes i massatges...provava qualsevol cosa que se’m posés per davant i només tenia un límit infranquejable: no em volia operar. Però de res no van servir tots aquells intents.
Ja estava desesperada i havia pràcticament decidit tirar la tovallola quan un dia, fullejant un diari, vaig veure un anunci sobre un sabó de bany que deia que feia miracles ajudant a aprimar la gent. Jo ja no em creia res, però moguda per la curiositat i per allò del: bé, una cosa més, no vindrà d’aquí! Vaig decidir acostar-me a aquella adreça i comprar aquell sabó miraculós.
La botiga estava al barri més sòrdid de la ciutat, on les botigues de gent vinguda de països exòtics, rars i allunyats, s’alineaven, una rere l’altra, venent productes que jo no havia vist mai. Xinesos amb les seves potingues, essències i trossos de bèsties exòtiques; africans amb ninots , pots amb pols i ungüents, plomes, animals assecats; centreamericans amb estris estranys que em recordaven les pel•lícules de vudú...tot plegat tant esgarrifós que vaig decidir marxar.
I quan anava a girar cua vaig veure una dona, grassa, negra, vella...a l’entrada d’una botiga que em va cridar:
-Ei tu, si tu, vine...que tinc una cosa per a tu, va fer amb gestos.
Em vaig girar, i vaig veure que no hi havia ningú més, de manera que tenia clar que em cridava a mi...o sigui que per no fer-li un lleig m’hi vaig acostar, ella es va retirar i em va donar pas a la seva botiga...si és que se’n podia dir així d’aquell espai.
Era una botiga molt petita, amb només un taulell i tot de lleixes per les quatre parets. Tot ple de llibres, pots, tubs i caixes. Extremadament neta i polida, cosa que em va sobtar i em va agradar tant que va fer que no sortís corrents. Per companyia tenia un lloro lligat a un pal, colors llampants, preciós vaig pensar, que anava fent un soroll amb el bec, malgrat no el vaig sentir pronunciar res, o com a mínim res que jo comprengués.
Em va fer anar cap a on era ella, i de darrera del taulell va treure un pot de plàstic, amb un líquid blavós. No xerrava gaire, ni tampoc gaire bé el meu idioma però em va fer entendre que era un sabó per perdre pes, que havia d’omplir la banyera amb ell, cada dia, tirar-hi només una cullerada i submergir-me dins l’aigua. Em va repetir per activa i per passiva que no m’hi estigués més de mitja hora cada vegada. El sabó valia molt menys que qualsevol altra potinga que m’havia comprat fins aquell moment. I com que em va saber greu dir-li que no el volia vaig acabar sortint amb el sabó a la bossa pensant que una cosa més no em faria mal.
En arribar a casa, cansada com estava, vaig pensar que no m’aniria gens malament prendre un bany, o sigui que vaig saludar a la meva mare, que llegia tranquil•lament al sofà, li vaig dir que m’anava a banyar i em va dir que molt bé...que ja m’avisaria a l’hora de sopar.
Amb el sabó a les mans, vaig entrar al lavabo, vaig obrir l’aixeta i vaig posar el tap. La banyera es va començar a omplir mentre jo em despullava i quan ja estava pràcticament plena hi vaig tirar la cullerada de sabó, que va començar a fer espuma. Vaig pensar que no passaria res per tirar-hi una mica més de sabó o sigui que vaig tirar un raig generós dins l’aigua, i ben contenta, amb aquella espuma i el blau de l’aigua, em vaig ficar a dins.
Aquell dia estava força cansada, o sigui que vaig posar música, em vaig relaxar i em vaig disposar a gaudir d’aquella estona dins la banyera, deixant de pensar en els meus quilos i les meves preocupacions. Al cap d’una estona vaig començar a sentir un formigueig per tot el cos, molt agradable, que em va fer relaxar encara més, fins a tal punt que vaig perdre la noció del temps.
I va anar passant l’estona, però jo, aliena a tot plegat, adormida dins la banyera, no em vaig adonar que no havia tancat bé el tap de la banyera, i que a poc a poc, l’aigua s’anava escolant pel desaigua i clavegueres enllà.
I jo, immersa encara en la meva felicitat, no em vaig adonar que aquesta vegada si, el sabó feia el seu efecte, i a mida que l’aigua anava marxant jo anava reduint el meu volum a marxes forçades, i tal i com l’aigua anava desapareixent, jo anava desapareixent amb ella i vaig acabar passant pel desaigua de la banyera juntament amb la darrera gota d’aigua que havia estat banyant el meu cos. La darrera claror que vaig veure va ser la del lavabo, després la foscor de les clavegueres em va acompanyar durant tot el meu viatge fins el mar.