En el camí del fred

(Ja sé que l'he comentat anteriorment, però és un delicte fer-ho de nou sense ser covard, donant la cara?)

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

Així és com sembla que et coneix el gran i el petit, el gras i el prim, el novell i el vell. I m'agrada anomenar-te així, si m'és lícit.

En el camí del fred sedueix, com el fred mateix, que encara que no el desitgis, t'envolta i et corprèn. En el camí del fred t'he retrobat i m'he astorat amb les teves paraules, amic de l'ànima, amic.

Una abraçada, d.

pel títol del relat i m'ha meravellat amb escreix, amic Casals. Profund i realista. Xavier

d'on coi treus les imatges: perdre el temps morint és un concepte més gràfic que real, però en canvi em sembla genial en si mateix!
Tenia ganes de penjar algun poema sarcàstic d'aquests que faig amb rodolins (o redolins) però després de llegir aquest ho deixo per d'aquí a uns dies.
Salut!

Com a lector, els teus versos em posen cada vegada més contra les cordes, en una situació límit en tant que receptor.
Antoni, quan dius -quan et dius- que és "escàs, el temps que tens per endavant" , i això no obstant "el perds morint o eternitats buscant", em sembla una apel·lació a una mena d'epicureisme. Abans t'has referit a una volguda soledat -"anhel de solituds"-, a guardar secrets com ocults tresors. Hauria de ser dolent, això, en tots els casos? No són estrictament necesaris aquests spais d'intimitat? Sense obsessions malaltisses, però sense renúncies inútils.
Sí, antoni, el temps és escàs.

Deixar-se portar per el vent d e la vida,
fent coses sovint allunyades
de l'anima i del desig.
mantenir- se serè entre tantes angoixes;
que el vent no t' emporti a terres ermes i fangoses.

Avet_blau
( soc metge també)

Si no vaig errat, sembla un magnífic exemple de Sonet isabel·lí, anomenat també anglès per alguns autors, i que van ésser conreats pel mateix Shakespeare. Els tres quartets de rima canviant més el dístic rimat del final, així m'ho fan esbrinar.
La forma la trobe molt sòlida, sense escletxes (ací diem clevills), com tota la teua Poesia en general. En quant al contingut, em quede amb els versos:
"Pots dir que et sents, gavina o esparver,
lliure en un vent que no saps on et du?"
I, coincidint amb el franz appa, la rotunditat del díptic final:
"Escàs, el temps que tens per endavant
el perds morint o eternitats buscant."
Que, parlant seriosament, hagués semblat extret dels nostres clàssics, tan sols canviant el verb buscar pel més culte cercar.
Res més, de moment, Antoni...

Segueix fent-nos gaudir de la teua Poesia!

Una forta abraçada!
... I MOLTA SALUT!

FRANCESC

en la seva forma clàssica i ben treballada, com crec que acostumes a fer, pel que he anat veient.
Fantàstica (vull dir molt ben construïda) la imatge del mirall on es construeixen futurs il·lusoris, però que retorna en canvi una realitat indefugible, i impactants els dos últims versos.