En el buit - Diari de seguiment

escriptora, i ho saps, es nota en aquest senzill, en aparença, relat.
Marques molt bé las pautes, el ritme, i ens fas veure les sensacions, per exemple; en com descrius el tocar-se les mans...

i podem veure, fins i tot, els silencis creats entre pregunta i resposta.

Felicitats xicona!!

Una abraçada del Ferran.

molt original la de mostrar-nos, a través del diari de la filla de la terapeuta, la informació que ella rep a través des informes mèdics de la seva mare, psiquiatra. Llegeixes el relat i és ben bé com si t'arribés la sensació que estàs furgant, d'amagat, en aquella sessió entre la Joana i la Susanna. M'ha semblat molt encertat també el diàleg entre les dues dones, i sobre tot el perfil de depenència afectiva que has sabut descriure amb poques paraules, crec que les precises.
Una abraçada

New look, eh! Ben curtet el cabell.

Bon relat, ben distret i amè.

Per cert, ens veurem al Glop el finde que vé, vindré amb la Rita O'Neal.

Tot bé? Jo he estat una mica fora de l'òrbita relataire, però mica en mica em vaig reincorporant.

Salut i peles!

llampec

hagut de buscar "alexitímia" desconeixia el seu significat! Un relat que batega, que es llegeix amb un buit als ulls que es van omplint de lletres amb significats.
Ens trobme al dinar!!!

Diaris... En la sinuosa i problemàtica línia fronterera que separa la literatura -en majúscules, si vols- de la simple xafarderia -posem qualsevol programa televisiu del "cor" com a exemple-, diria que la frontissa més grinyoladora és la dels diaris personals. l'eterna disputa en si es pot -bé, que es pot no és dubtós, vull dir si és lícit, èticament o moralment- publicar el que va ser escrit sense intenció de ser publicat (aquí entra també l'apartat de la correspondència i tantes polèmiques generades al seu voltant).
El tractament literari dels diaris personals i la correspondència, en bona lògica, hauria d'escapar a la polèmica. La literatura, segurament, només se substenta en la nostra cobdícia de coneixement de l'interior dels altres . I de nosaltres mateixos en primer grau: és així que sotgem el nostre interior per arribar al coneixement de l'espècie que, després, i de retruc, haurà d'arribar als lector. Perquè l'autèntica literatura, penso, és la que no ho busca intencionalment, això de ser llegit.
Sigui com sigui, la literatura ens acaba convertint en espies de les vides íntimes. I ens acabem reconeixent en elles. En aquest relat, la terapeuta ens avisa, quasi de passada, de puntetes: "M'hauria resultat tan fàcil confluir amb el que explicava..." (però no és inapel·lable la llei de la dependència entre humans, no és la nostra mútua, irrenunciable dependència, la que ens atorga precisament la condició d'humans?).

M'alegra molt aquesta sèrie iniciada amb tanta força, i tenir el privilegi de ser l'espill en el triple joc de miralls que ens proposes: el de la filla espiant el quadern de la terapeuta que espia els inetriors atribolats dels seus pacients, alexitímics o no. Això només és vàñid, però, quan el qui ho organitza té la caapcitat de l'escriptura, com la tenia el protagonista del primer relat.

Una abraçada,

franz