En aquesta pell

Barcelona 7 d'abril de 2011

T’escric perquè malgrat que la nostra és una relació estreta pel fet de pertànyer a la mateixa família, al mateix temps ha esdevingut quelcom incòmode, de compromís i mancada de sinceritat.
No sé qui és el culpable de la situació, suposo que tots dos. Es poden repartir les culpes en tants per cent? Tu un 60 i jo un 40?. Sort, que ningú ha inventat l’andròmina que ho faci possible.
Sóc culpable d’haver deixat d’estimar-te, de no veure’t com un amic quan he necessitat ajuda, d’haver perdut la complicitat que teníem quan érem joves. Miro enrere i repasso mentalment quanta gent m’ha estimat, poc o molt. I constato que n’hi ha ben poca de gent. Segurament no mereixia l’estimació que ara, fent balanç, em sembla minsa.
El cas és que se’m fa una boira d’aquesta vida que he viscut, com si no fos la meva. Perquè endins d’aquesta història jo em sento un altre. Un altre que no es mostra mai a l’exterior, que roman soterrat dins meu. Mut i engabiat. Percebo haver viscut una vida de mentida, d’irrealitat, sense haver extret el màxim de bellesa, d’amor, d’estimació sincera de la gent que era a prop meu.
Sento endins com si hagués estafat a tothom, i de retruc a mi mateix, pensant que duia una vida digna, que feia el que tocava, que era una persona de bé. Però, els matisos són molt importants, subtils i alhora contundents.
Què sentia en realitat fent el que s’esperava? Volia quedar bé i no espatllar les coses. I això m’ha portat a viure d’una manera hipòcrita amb els altres. No em consola saber que molts d'aquests altres han fet el mateix. Cadascú tria la pell que es posa. El que realment importa és saber com et sents en aquesta pell.
Després de tants anys, descobreixo amb estupefacció que no em sento bé, que no he tingut prou coratge per ser jo mateix. M’envaeix la sensació d’haver llençat la vida per una claveguera, quan podria haver triat un paisatge amb millors vistes per construir el meu camí.
Els fets un cop viscuts no es poden canviar. Tan sols resta el consol de la reflexió per intentar entendre com ens han anat les coses i el perquè de tot plegat.

PD: Segurament, mai no comptaré amb el valor necessari per enviar-te aquests mots, com tampoc he estat capaç de parlar-te'n de tu a tu. Fa molt temps que vaig perdre la poca valentia que tenia.


El teu germà Guillem