Empatia

Avui estava al metro, quan ha entrat un senyor amb un acordió a la mà; de cop i volta la resta de passatgers se l´han mirat amb cara de menyspreu...
Era un home d´uns seixanta anys; amb vestimeta sencilla, però no arreplegada; amb uns ulls blaus que transmetien tranquilitat, pau; amb un somriure d´orella a orella, que feia que aquest, semblés la persona més feliç del món...
Quan ha començat a tocar l´acordió, no sé ben bé per què, però els pèls se m´han posat de punta, ho feia realment bé... Però sens dubte, el millor de tot ha estat el seu somriure constant, la seva il·lusió davant d´aquelles cares de menyspreu; semblava que no li importés res, semblava que estés ell sol, només amb el seu acordió, i amb el seu somriure...
Un cop acabada la petita actuació, aquest senyor ha passat per tot el vagó amb un got de cartró a la mà, però la gent només feia que moure el cap de manera ofensiva, per ell, per mi, i per qualsevol altre persona que s´hagués fixat en la brillantor dels seus ulls...
Quan ha arribat on jo estava asseguda, ha tancat els ulls i m´ha tornat un somriure seguit d´un "graciès" per haver-li ficat una moneda en el seu got de cartró.
Però jo no m´he sentit bé... al donar una moneda a algú adoptem involuntariament un aire de superioritat a l´altre, ja que mentres l´altre posa la mà, tu estàs obrint un moneder ple de diners, de targetes.
Per mi tant sols era un euro, una moneda que podria haver gastat en qualsevol xorrada innecessària, una moneda que en un moment de despist s´hem podria haver caigut sota el llit, i tan sols m´hagues ajupit a recollir-la; però jo sé que l´home del somriure d´orella a orella haguès pagat per aquella moneda...
Els passatgers del metro potser han pensat que li he donat un euro que després ell es gastaria en vi, o en droga, però de fet, no m´importa... ha fet que un viatge en metro graciès a la brillantor dels seus ulls, hagi estat quelcom molt especial.
Si voleu ajudar, però no teniu monedes perquè totes estan sota el llit, feu un entrepà i busqueu algú que realment tingui gana...


Avui vull dedicar aquest escrit a totes aquelles persones que fan amb un simple somriure el camí dels altres més agradable, més feliç...
I com no, a l´home somrient que ha fet adonar-me que no cal ser ningú, ni tenir un moneder ple de targetes, ple de monedes per somriure!