Em sembla que t'ho hauries de guardar

Quan Jofre Font pensava en els estius que havia passat de petit a la piscina, es reconciliava amb el món. Per ell, l'evocació nostàlgica de l'olor suau del clor que posaven dintre l'aigua s'havia convertit en una afirmació irrevocable del valor de la vida. Una afirmació que picava als ulls. Llavors cada dia hi anaven, a la piscina. Jugaven a tennis, es tiràvem de bomba a l'aigua i es miraven les noies des d'una distància prudencial. Les tardes es feien curtes. Mentre s'enfonsaven a la part fonda per tocar el terra amb els dits, els altaveus que els encerclaven escopien música tota l'estona. Cançonetes carrinclones que ja llavors estaven passades de moda.
Un d'aquells dies, a la piscina, en Marcel Mos, el seu company de fatigues, va treure d'una butxaca interior de la bossa d'esport alguna cosa petita embolicada amb el que semblava el plàstic transparent dels paquets de tabac.
-Què és això? -va preguntar en Jofre quan va veure els dits prims d'en Marcel remenant les herbes que hi havia dins.
-Camamilla. A tu què et sembla?
-Em sembla que t'ho hauries de guardar.
Estaven asseguts a les tovalloles, una mica apartats de la resta de gent, davant la cristallera fosca que donava a la piscina coberta. Sense fer cas dels consells del seu amic, en Marcel va treure la seva petita llengua vermella i va llepar el paper destrament per tal d'ajuntar-ne els extrems i formar un cilindre. Llavors el va encendre i va paladejar el material amb l'aire expert d'un agent de narcòtics que prova d'identificar d'on prové. N'hi va oferir.
-Té molt bon gust, ja ho veuràs.
En Jofre se'l va mirar amb recèl.
-Va, agafa'l!
Amb els dits tremolosos, finalment el va agafar. Va xuclar profundament. Era la primera vegada que fumava. Pàl·lid i marejat, no van passar ni deu minuts abans no va abocar un bassal de vòmit sobre l'herba.
De seguida va venir el socorrista per veure què passava.
-Res -va contestar ràpid en Marcel, que ja s'havia amagat les proves-, diu que s'ha marejat.
El socorrista es va emportar en Jofre al bar perquè li donessin una aspirina. Se'l va emportar agafat de la mà, com si fos més petit del que realment era (tenia quinze anys).
Aquella va ser la primera i última vegada que Jofre Font havia fumat.