Cercador

Llista categories

Els teus llavis a les meves galtes...

Un relat de: paparola

Bufa el vent,
i la tempesta de l'ànima
ja comença a escampar.
Ahir et vas aixecar del llit,
amb ganes de posar un somriure.
Avuì ja l'havies posat.
Rés no es mereix
que siguis diluvi.
Ja es demà,
i surt el sol al teu cami,
en la teva soledat per fi entra llum.
Balles deixan-te portar
voldries volar lluny.
Escoltes la música,
sense pena.
S'acosta el foc,
posa dos petons a les teves galtes.
Mires,
somrius,
es un adéu.
Bufa el vent,
la tempesta escampa.
Avuí ja no és ahir,
els seus llavis glacen
Però per fi,
arribat la fi.

Comentaris

Afegir comentari

Preciós[Ofensiu]
una ànima més | 15-01-2008
Secill i complex al mteix temps. M'agradat moltíssim.
Un petó.
Sortirà el sol...[Ofensiu]
Unaquimera | 18-12-2007 | Valoració: 10
Potser és el vent que bufa qui m'ha portat fins al teu poema... a fora, la tempesta del matí ja escampa. Potser sortirà el sol...

Sempre ha d'arribar alguna cosa a la fi per poder començar una de nova, no?
Vull dir que si la pluja no acaba no arriba la llum del sol, però si el sol no s'amaga no veiem la lluna i si no acaba la nit, encara que sigui màgica, no coneixem l'alba... si avui sempre fos ahir, no tindríem futur!

M'ha agradat llegir-te, així que tornaré a passar per aquí per a conèixer millor la teva obra.

Fins llavors, t'envio una abraçada per celebrar la coincidència d'avui,
Unaquimera

l´Autor

paparola

79 Relats

123 Comentaris

75347 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Afegir a preferits

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >