Els miralls de Txaikovski

La Nadiezhda acaba de marxar! És l’hora de dormir. No tinc son. No és fàcil dormir a l’hospital. Penso i els records em duen cap a una tarda dels meus vint anys.
.................
Era un capvespre d’hivern. L’ autobús que anava de Barcelona a Igualada era ple de gom a gom d’estudiants que tornàvem a casa. Un bon nombre de passatgers feia equilibris al passadís i renegava d’aquell vehicle que botava com una tartana. Jo era afortunada, anava asseguda. A l’emissora de ràdio que el conductor duia posada sonava quasi imperceptible la música de la primera simfonia de Txaikovski: “Somnis d’hivern”. Vaig tancar els ulls i la melodia em va evocar el paisatge pla i cobert de neu de la tundra siberiana, més enllà dels grans boscos.
A les rodalies d’Esparreguera em vaig adonar de la presència d’un passatger que anava dret, un home de cabell blanc, barba i bigoti. Anava vestit amb un jersei de llana granatós de coll alt i uns pantalons de pana foscos. Malgrat la blancor dels seus cabells no semblava un ancià. Instintivament vaig defugir la lluïssor inquietant de la seva mirada i vaig somriure pensant que semblava el personatge d’una novel•la russa.
En arribar al Bruc, el passatger que seia al meu costat va baixar i ell va ocupar el seu lloc.
No sé si la conversa va començar amb trivialitats o si va passar directament del silenci a l’esclat d’aquella frase:
- Tu parles sola amb els miralls!
Aquella afirmació em va semblar una ingerència de molt mal gust en la meva intimitat i em va inquietar d’allò més. Com podia saber aquell personatge de veu dringadissa que jo parlava sola quan ningú em veia? Vaig negar amb fermesa la seva afirmació. Aliè a la meva sorpresa, el meu acompanyant va continuar:
- Si no ho fas, ho faràs! Buscaràs en els miralls el teu “mesto naziacheniïe”. No t’inquietis si triga, va a poc a poc, però arribarà!
Les primeres setmanes després d’aquella trobada vaig estar a l’aguait per si me’l tornava a trobar, però no va ser així. Òbviament no era un passatger habitual. Sabia que anteriorment no l’havia vist mai i no obstant tenia la sensació de que no m’era del tot desconegut. Què caram devien voler dir aquelles estranyes paraules: “mesto naziacheniïe”?
La resposta no va trigar gaire en arribar gràcies a una fotografia impresa en la coberta d’un disc de vinil. Érem a començaments del segle XXI i el vinil que ja semblava extingit estava vivint un nou renaixement. El disc en qüestió reproduïa el fragment “Somnis Infantils” de la segona suite d’en Txaikovski, un compositor que em seduïa d’una manera especial per la seva música melangiosa i exuberant alhora. Vaig fixar-me en la imatge i el cor em va fer un bot. La semblança amb el passatger de l’autobús era increïble!
A la petita biografia que hi havia a la contracoberta deia: “Però el “mesto naziacheniïe”, el destí inexorable d’aquell noiet aparentment poc talentós era convertir-se en un del grans músics de la seva època”. El destí, el meu destí era allò que havia d’arribar-me! El cor em bategava amb desmesura. Que en un autobús, que anava cap Igualada, un passatger que s’assemblava d’allò més a un compositor rus em parlés en rus semblava una coincidència quasi bé impossible. Però, quina altre cosa podia ser? Feia més de cent anys que en Txaikovski era mort i que tornés del més enllà per comunicar-se amb una estudiant que no creia amb més realitats que les que s’expliquen per àtoms i molècules no era quasi bé impossible, era una absurditat. L’explicació havia de ser molt més senzilla. Ben segur que jo havia vist infinitat de vegades fotografies del músic i aquell passatger tocat de l’ala s’hi assemblava. I ves a saber què m’havia dit! Ben segur que jo havia fet una curiosa associació mental, sonora i visual. Maleïdes neurones!
D’aleshores ençà, i molt a contracor, vaig haver de reconèixer sovint que aquell personatge un xic estrafolari tenia més raó que un sant, bé perquè ja ho feia abans, bé perquè guardava l’íntim desig de ser guiada cap a un destí excepcional, em descobrí moltes vegades davant d’un mirall sense fer cabal del reflex de la meva imatge i xiuxiuejant déu sap què? De beneites el món n’és ple!
El dia que complia trenta anys vaig anar al Liceu a veure “El llac dels cignes” . Tenia el seient al tercer pis. Mentre els ballarins del Ballet del Teatre Nacional Rus representaven els amors entre Sígfrid i Odette em vaig adonar que el canós director de l’orquestra em recordava el company de viatge d’anys enrere. Vaig somriure, era francament improbable que fos la mateixa persona! No obstant, vaig demanar a l’espectador que seia al meu costat que em deixés uns petits prismàtics i el vaig tornar a mirar. Era ell, era Piotr Ilyich Txaikovski. Una lluïssor divertida li espurnejava als ulls i somreia per a mi, només per a mi. Ai, Déu meu, vaig pensar, o bé m’he ben trastocat o els morts surten de les tombes. És l’hora de l’ Armagedon!
Al primer entreacte em dirigí al Saló del Miralls on vaig quedar embadalida davant d’ un magnífic mirall que reflectia la llum de les làmpades. Per un instant, el seu interior es convertí en una planura nevada solcada per petits rierols que anunciaven el desglaç. I allà, al mig d’aquella soledat tan blanca, una nena d’uns dos anys em mirava amb tendresa. Allò no podia estar passant! Em vaig girar d’una revolada per comprovar que res hi havia d’estrany en el Saló dels Miralls on els espectadors conversaven animats. Al retornar la mirada al front , la imatge s’havia esvaït.
L’ impacte emocional d’aquella experiència em durà setmanes. Treballava, caminava i pensava immersa en una sensació d’irrealitat. Havia estar un somni, fruit de la meva imaginació o un fet real? No ho sabia, però les imatges del músic i d’aquella nena eren absolutament nítides dins la meva ment. Aquella nena somreia i el seu somriure m’arribava com un prec. D’alguna manera vaig començar a sentir que ella era el meu “mesto naziacheniïe”.
Van haver de passar cinc anys fins que veiés aquella notícia a El Periódico Digital. La Fundació del Gran Teatre del Liceu feia una donació d’instruments musicals a l’Escola de Música de Narian-Mar, a la Rússia europea, un centre on es pretenia formar els alumnes més talentosos dels orfenats de tota Sibèria. Una petita fotografia completava la noticia. En un primer pla es veia el president de la Fundació del Gran Teatre del Liceu fent una encaixada de mans amb el director de l’escola russa. El rostre somrient d’aquell director i la lluminositat dels seus ulls no em van deixar cap dubte, era el misteriós passatger que feia tants anys havia parlat amb mi. Darrera d’ells un mirall reflectia la imatge d’una nena que tocava un piano. A l’ampliar la imatge, no vaig poder deturar el plor. Era la mateixa nena que havia vist al Saló del Miralls del Liceu, era la meva nena, però ara ja tenia uns set anys. Les llàgrimes em van enterbolir la vista i em calgué eixugar-les. Sense saber d’on venia el so, la dolcíssima primera frase de la cinquena simfonia de Txaikovski em va ressonar dins l’oïda. La meva nena l’estava tocant per a mi! Un pensament em va asserenar: ara sabia on era!
Encara van haver de passar tres anys abans de poder fer el viatge a Sibèria, tres anys de neguit i d’una burocràcia esgotadora, esbrinar qui era aquella nena, la sol•licitud a l’ ICAA, el certificat d’idoneïtat, les revisions mèdiques, les declaracions d’hisenda, mil preguntes per esbrinar per què desitjava convertir-me precisament en la mare adoptiva d’aquella criatura prescindint de tots els protocols d’actuació establerts i molts diners, diners per als tràmits absolutament legals i diners per als favors personals. De no haver tingut una bona situació econòmica i el recolzament de la meva família, l’adopció mai hagués estat possible.
Vaig arribar a Narian-Mar a finals de maig. Era primavera i tot el paisatge que envoltava la ciutat era una immensa catifa verda brodada de flors que s’afanyaven a créixer ran de terra, conscients del poc temps que tenien per completar el seu cicle vital abans que les primeres neus i les fredors inclements de la zona les malmetessin.
Dins el taxi que em portava cap a l’Escola-Orfenat el temps passava molt a poc a poc. Es va aturar definitivament quan a la fi vaig poder abraçar la meva filla Nadiezhda Txaikovsky.
A l’avió de tornada presentí que no hi hauria més miratges per a mi durant molt de temps. El meu “mesto naziacheniïe” tenia la pell rosada, el cabell ros i uns ulls blaus com els immensos cels de la tundra. El meu destí somreia adormida al meu costat.
.................

Aquest vespre la Nadiezhda s’ha quedat fins tard amb mi, he hagut d’insistir perquè marxés de l’hospital. Ves què ha de fer quedant-se a vetllar una vella! Ja fa estona que sóc al llit, però la son no vol acotxar-me. Em poso uns auriculars per escoltar la simfonia “Patètica” sense molestar ningú. La música m’emociona però em desvetlla encara més. M’aixeco, agafo el caminador i vaig al lavabo. Em miro al mirall però no veig la meva imatge sinó la de la meva filla amb el seu home i els seus fills que ja són fadrins. És feliç i se sap estimada. Recordo el dia en que em va somriure per primera vegada, sense por, sense recança, com si fes molt de temps que esperava el meu escalf en aquella terra gelada. La imatge s’esvaeix però una altre imatge es fa totalment visible; des del mirall en Txaikovsky em mira amb agraïment. Torno al llit, el neguit sembla haver desaparegut. Em torno a posar els auriculars. Finalment la son m’embolcalla. Sé que no tornaré a despertar-me. Somric. Ell m’està esperant a l’altre cantó del mirall!