Els estornells

Què content que estava! El pare m'havia dit d'anar amb ells a caçar uns quants estornells! Ell i tres caçadors més hi anaven aquella tarda . I em deixaven un escopetí d'un canó per a mi!
Imagina't!
A mi, que sempre havia disparat amb una pistola de fusta i cridant "pum"! Quan el vaig tenir a la mà era el rei del món. Acaronava el galet, admirava el metàl·lic i recte canó, fregava amb la galta la fusta freda de la culata. Estava fet per a mi, no hi havia dubte. Em van donar dos petits cartutxets compactes de color carbassa. Eren preciosos. És curiós com aquells dos instruments de matar en aquell moment em van semblar dues joies,... coses de crios.

*

Amb un giravol ampli i un parell d'enèrgics aletejos vaig esquivar àgilment quatre companys fins a posar-me capdavanter de l'estol. De quan en quan m'agradava fer-ho, no pas per ànsia de protagonisme, no creguis, sinó per la perspectiva que tenia de la vall i de les belles oliveres de sota, carregades de fruit. Observar l'entorn i determinar amb precisió on dirigir-se; aquest era l'objectiu de la maniobra i jo en aquella època era jove i m'agradava anar dels primers.
L'estol, aquell dia de més de tres cents estornells, s'agrupava i s'eixamplava amb la precisió d'un acordió. No estàvem massa temps agrupats; el necessari per sincronitzar el vol en grup. L'agrupació porta el perill del tret dels caçadors del terra; és el moment que trien per disparar-nos i ferir-nos en major nombre.

*

Xino-xano vam anar baixant cap al barranquet. Ells parlant al davant i jo al darrera escoltant amb el meu escopetí penjat a l'espatlla esquerra, canó cap a baix. El pare m'havia dit que era una manera ràpida per despenjar-lo amb la dreta i encarar la peça. Com pots comprendre, estava entusiasmat i anava entrenat mentre caminàvem. Qualsevol cosa que es movia em semblava un conill o una perdiu.

*
Jo sempre buscava les oliveres lliures més carregades i amb els fruits madurs. Les que tenien més branques a la solana. I sobretot, no se t'oblidi, sense presència humana pels voltants. No t'arrisquis en aquests afers; més val patir gana que morir tip.
Així que quan vaig veure aquell bancal a sobre del barranc amb aquelles oliveres tan espesses, amb les rames besant el terra de carregades i brillants pel sol de mitja tarda , no m'ho vaig pensar dos cops. Vaig fer una gran volta amunt (ara penso que potser no tan gran) i no vaig veure cap rastre humà que ens amoïnes. Vaig encarar el bancal amb tota la colla al darrera i vam baixar en picat fins a instal·lar-nos a les branques curulles d'olives.

*

Quan vam arribar al barranc, vam sentir els escandalosos piulits del bancal de sobre. El pare em va xiuxiuejar:
- Aquí dalt hi ha un aixam... tu queda't aquí baix i no facis soroll, naltros pujarem al bancal a poc a poc. Quan astem los quatre al marge preparats, los aspantarem i en farem caure un reguitzell... ja ho veuràs!

*

L'aroma plàcida de les olives és un do diví, això ja ho saps. La seva flaire i lluïssor ens entusiasma i ens alegra el cor. Aquella doll de fruits ens va obnubilar i ens vam quedar als arbres del bancal una bona estona, menjant, cantant i gaudint de l'àpat a l'escalfor del sol. Una munió de pics grocs anaven amunt i avall foradant olives amb fruïció. El frec de les fulles d'olivera al dors i a la panxa pigada és una delícia, un pessigolleig engrescador que ens anima a endinsar-nos pel laberint de branques grises dels imponents gegants.

*

Van marxar i em van deixar a la riba del rierol, sol.
Em vaig estirar panxa avall darrera unes mates de fenàs com si fos un sioux de les pel·lícules de l'oeste que tant m'agradaven. Jo sempre era dels indis. Al cap d'un moment va aparèixer a l'altre costat de l'aigua, a uns deu metres, un pardal que es va posar a beure a ràpides picotades. Era la meva, com pots suposar! Emocionat, acuradament el vaig encanonar, el vaig alinear a la mira i vaig anar prement el galet poc a poc, intentant no moure l'arma, com m'havia explicat el pare... i...
Paaaaaaaaaaaam!!!
Havia disparat! A través del fum blanquinós del canó vaig veure com els perdigons petaven a l'aigua, just davant del pardal que va volar espantat i ben remullat.
Uns piulits ensordidors i milers d'aletejos es van deixar escoltar des del bancal de dalt i una munió d'estornells foscos van tapar per un instant el sol. A continuació uns crits i algun renec.
Instants després ja els tenia tots a baix escridassant-me per haver fet soroll. Però res, no s'ho van prendre massa malament i vam marxar a un altre lloc. Al pare sempre li costava un gran esforç esbroncar-me.

*

Sempre cal estar amb un ull al terra. Aquell dia vam tenir sort. Un tret al barranc de baix ens va alertar i vam aixecar tots el vol com vam poder abans de rebre més dispars. Mentre pujava vaig veure quatre homes armats al caminet que duia al bancal; per sort nostra no els havia donat temps a arribar. Un homenet estirat al costat del rierol ens mirava pujar embadalit.

*

Tot això t'ho explico, fill meu, perquè sàpigues que és bo anar aprenent les coses que ens ensenya la vida. Sembla mentida, però com més gran em vaig fent més orgullós em sento d'haver fet aquell tret i d'errar-lo. Segurament per aquest i per altres motius no m'ha atret mai la caça. I de les armes he malfiat tota la vida.

*

Tot això t'ho explico, fill meu, perquè sàpigues que és bo anar aprenent les coses que ens ensenya la vida. Des de llavors el vol de reconeixement sempre el fem molt més amunt per observar més terreny i ja no estem massa estona al mateix bancal. I dels homes he malfiat tota la vida.


***