ELS CONTROLADORS

Un relat de: Materile




ELS CONTROLADORS

La Marta feia una setmana que m’havia trucat per dir-me que aquestes llargues festes del mes de desembre les passaria amb la seva filla que viu a Londres des de fa vuit anys. Allà es va casar i ara esperava que hi naixés el seu fill, és a dir: el nét de la Marta.
Són moltes les dones que esperen amb gran delit que neixin els seus fills, però és que la filla de la Marta…, el seu cas és diferent.

Feia pocs mesos que el seu marit havia mort d’accident de trànsit, i ara es trobava sola, sense amics, era el seu primer fill, i no hi tenia família amb qui aixoplugar-se ni amb qui compartir la felicitat i l’emoció del naixement del primer fill, i... estava desitjosa que la seva mare, la Marta, arribés per trobar aquest escalf i ajuda que tan necessari és en aquests moments: estava i se sentia tan sola!

Portava temps esperant que arribés l’avió que li havia notificat la seva mare abans d’anar cap a l’aeroport. El temps passava sense saber-ne res. De sobte va sonar el telèfon; sí, era la seva mare! La notícia era dolenta: hi havia vaga de controladors i no se sabia quan acabaria.
No, vaga no podia ser perquè no havia estat anunciada amb temps.

La Marta estava desesperada, s’acostava l’hora i estava lluny de la seva filla i ella, allà, a l’aeroport, sense saber què podia fer.

La gent s’amuntegava per la terminal, per tot l’aeroport, era desesperant i estaven desesperats. Tots tenien el seu motiu per sentir-se al fons de l’infern: què redimonis passava que no podien solucionar el problema que afectava a milers de persones?, què era això tan important que afectava els altres països, les empreses, que era un problema que s’havia convertit en internacional i els governs no es manifestaven amb contundència? No podia ser; per què els altres governs no protestaven? I la crisi, que no era un motiu prou fort per aturar un acte tan salvatge com aquell?

Jo tampoc ho entenia, escoltava les notícies i veia els telediaris, i em semblava estar en un país tercermundista, immers en una dictadura: ningú hi podia fer res..., els controladors en tenien el poder.

De sobte, va sonar el meu telèfon: era la Marta.

-Hola, Maite: tinc un problema molt greu, m’has d’ajudar no sé com, per favor!
-Bé, però abans calma’t una mica; em pots dir què et passa?
- Ja saps que vaig treure els bitllets per anar a veure i ajudar la meva filla que està a punt de tenir la criatura, i, ja és tenir mala sort, just ara hi ha vaga de controladors aeris!, la mare que els va parir! Ja em diràs, si cobressin un sou de misèria com el nostre...
-Ui, no sé com et puc ajudar...; calla!, tinc una idea: telefonaré a la meva neboda que té una amiga que treballa a Iberia, a Madrid, i potser ella sap alguna cosa que ens pugui ajudar, o... té alguna idea...

Vaig trucar tan de pressa com vaig poder a la meva neboda.
Les notícies eren incertes, tot eren rumors i declaracions que al cap d’una hora es desmentien...
La meva neboda em va trucar i em va dir que la seva amiga li havia comentat que la resposta la tenia el Govern i que no podia dir res perquè era un afer que només ell el podia desencallar, i esperaven ordres de “dalt de tot”. “Dalt de tot, del cel?”

Quan la Marta ho va saber, va pensar en el seu cunyat, que és diputat a Madrid, i el va trucar perquè intentés esbrinar-ne alguna cosa.
Les notícies corrien, no paraven. Com era possible que uns simples controladors tinguessin el poder de fer ballar tothom? Tot eren excuses…

A la Marta no li importaven els problemes d’Estat ni els dels controladors, li importava la seva filla!, i uns “desgraciats” l’havien sentenciada, sense pensar en el mal que feien a molta gent innocent.
Quan ja creia que no veuria néixer el seu nét i l’angoixa se la menjava per moments, li va trucar el seu cunyat per dir que anés a l’aeroport que d’un moment a l’altre deixarien volar: els alts càrrecs estaven reunits per arribar a un acord.
Feia poc que havia aterrat un avió procedent del Pentàgon, Estats Units. No podia dir-li res més.

La meva amiga em va trucar per posar-me al corrent del conflicte; estava molt contenta però no podia deixar de pensar que tot plegat era molt estrany.

-Marta, me n’alegro molt! Quan arribis, fes-me un truc, i ja em diràs què es comenta per Londres. Que tot vagi molt, molt bé. Una abraçada molt forta a la teva filla: sort!!!
-Gràcies, Maite, per tot el que has hagut d’aguantar, ja et trucaré. Una abraçada.

Efectivament, les coses es van arreglar amb excuses de mal pagador. La societat no va saber gran cosa pel Govern, en aquells moments tenien massa problemes amb la crisi.
La Marta va sortir amb el primer vol que anava a Londres.

Al cap de pocs dies, la Marta em va telefonar per fer-me saber que ja era àvia i que tot havia anat molt bé. Havia estat una experiència dura per a les dues, però la Marta havia gaudit del naixement del seu primer nét i la seva filla havia estat acompanyada en tot moment per la seva mare.

Quant als controladors:

Es deia que els controladors tenien el poder suficient per dominar el Govern. Estaven en possesió d’informació “confidencial” que no convenia que trascendís.
Tots els mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia “confidencial” que corria com la pólvora. El país va deixar de preocupar-se per la crisi i a preocupar-se per un futur encara més incert. Què podien saber els controladors? Què hi pintava un avió del Pentàgon quan cap avió podia aterrar-hi ni enlairar-se?

L’escàndol i el terror va esclatar quan per Internet WikiLeaks va fer públic un secret d’estat entre Espanya i EUA: els dos països estaven experimentant una nova bomba nuclear i es feien servir les bases aèrees espanyoles per intercanviar materials radioactius, fer-ne experiments i informació altament secreta i custodiada.

En un tres i no res el pànic va dominar tot Europa. De seguida el Govern va desmentir-ne la informació i els controladors es van veure obligats a negar-ho: ells no tenien aquest tipus d’informació, en tenien d’altra, privada, i que no afectava la població, però sí era important per a ells, aquella informació no sortiria a la llum: el silenci es paga. WikiLeaks no cobrava i els rumors són a l’aire.

MATERILE






Comentaris

  • Tràngol i ensurt, amb final feliç[Ofensiu]
    Unaquimera | 30-05-2011

    Aquest relat, que acabo de llegir, rellegir i tornat a rellegir, comença evocant en la ment de qualsevol persona que ho recorri, amb un mínim de memòria, la crisi tan tremenda que van ocasionar els controladors aeris el desembre passat.
    Al menys, jo encara tinc records frescos de les imatges de viatgers desesperats als aeroports, de les declaracions dels afectats, enfadats i impotents davant la vaga sense convocatòria prèvia d’uns treballadors d’èlit, i les repercusions que aquella aturada laboral va tenir per a amics i coneguts...

    El relat, però, gairebé sense cridar l’atenció de ningú al principi, introdueix aviat un element diferent i misteriós, que obre la porta a la intriga.
    D’aquesta manera, la narració passa de ser una aparent recreació d’un succès real centrat en uns personatges menys o més ficticis, a esdevenir un text fantàstic, amb trama politico-social inclosa.

    Sort que, al menys per als personatges protagonistes, és a dir, la Marta, la seva filla i el seu primer nét, la cosa acaba bé... tot i l’ensurt!
    Quan el final és bo, tot es dóna per bo i la memòria ho minimitza, oi?
    Esperem que els altres personatges, els que apareixen en el títol i causen el caos, no ens facin passar més tràngols en el futur!!!

    T’envio una abraçada primaveral,
    Unaquimera

  • I la mare que els va parir![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 25-05-2011 | Valoració: 10

    I és que són tot una casta molt i molt especial, molt difícil de combatre donada l'exclusivitat de la seva feina. Tots aquells que no tenen competència i estan tan ben pagats com els controladors i la mare que els va parir poden esdevenir petits o grans dictadors. I el cas que has narrat tan bé pot ser perfectament creïble. Molt rebé. Et continuaré llegint. Rep una forta abraçada.

    Aleix

  • gràcies a tu maite[Ofensiu]
    joandemataro | 01-02-2011 | Valoració: 10

    un petonàs ben gran
    fins aviat
    joan

  • gr'acies per les teves paraules[Ofensiu]
    joandemataro | 31-01-2011 | Valoració: 10

    tan amables, com sempre i felicitats per aquest nou relat teu, on barreges un tema d'actualitat amb la ficció, a més estic content perquè veig que estàs fent noves amistats, ànims doncs esperem eñ teu proper relat
    una abraçada d'un de mataró
    joan

  • Felicitats[Ofensiu]
    Josoc | 30-01-2011

    per un relat tan oportú. Barreges amb art el tema personal i el social. M'ha agradat llegir-, cosa que no havia fet abans i que continuaré fent. Una abraçada.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: