Els cavallers de la closca

Eus aquí dos cavallers, sense cavall, amb una closca enganxada d'escut per la batalla. Camelot era el més sorrut i forçut, Reser el més saberut i un xic tossut. Un dimarts d'entrenament amb l'espasa esmolada de fusta de roure, sentiren la conversa preocupada de dos teuladins. Una bella papallona restava presonera en un parc proper al poble de Bellver.
-Vols venir aquesta vesprada a recollir herba abans de l'albada?
-Amic Camelot, massa esma empraria per alimentar-me. La noble croada ens depara. Emprenguem, doncs, el camí!
-Vós sou tot un cavaller, amic Reser, però no oblidis que amb l'estómac buit no podràs fer res.
Dormiren a ras, arraulits dins la closca. Despertaren pel grinyolar d'una branca que els va estar a punt d'aixafar. Per sort, l'instint de cavaller, de dormir amb una banya a raser ,els va salvar d'una mort indigne per un lloable cavaller.
-Una senyal- Digué Reser amb veu ronca d'haver dormit bé. Camelot, bocabadat, assistí sense dir res.
I seguiren, a pas inhumà, per les contrades boscoses, un terreny abrupte difícil d'arrossegar.
-Saps on és Bellver?- preguntà Camelot sense saber-ho massa bé.
-Seguint l'instint de cavaller!!!
Amb l'aparició de la lluna pruna aparegué un parc llunyà que semblava el que anaren a cercar. Veieren una gran gentada, tot de cavallers fent cua per la croada. Forts, valents, gegants i molt intel·ligents.
Però la teranyina que tenia presonera a la bella papallona era impossible de trencar, ni espases, ni dents, ni ungles, ni banyes. L'intent fou rera hores d'espera. Reser i Camelot s'acostaren a la teranyina tot bavejant la tela fina. Es fongué, sorprenent a tots els presents amb el triomf de dos cargols bovers.
A vegades, per més petit que pugui semblar un valent, més és el cavaller que porta dins que tot el que sembla poder ser.