Els bascos

Un relat de: SANTANDREU3

Quan em vaig casar vaig dubtar entre anar a viure a Màlaga o be a Sant Sebastià. Eren les dues ciutats que més m'agradaven per quedar-m'hi. La meva dona tenia, però, gairebé tota la seva família a Pamplona, Sant Sebastià i Bilbao i això ho va decidir.

Pel foraster Sant Sebastià semblava, en aquells temps, una Ciutat més francesa que espanyola. La Guardia urbana portava uniformes semblants a la Gendarmeria i la urbanització era més clara i neta, com si fos més europea .

La societat semblava tranquil·la i era amable i guardava els seus problemes més pregons al seu interior.

De mica en mica anaves veient el pes de la humiliació constant que suportaven. Hi havia un servei a favor de la "lengua del Imperio" que tenia un funcionament pervers: anaven quatre agents. Un al davant que quan es creuava amb unes persones que parlaven euskera, els saludava molt finament i els advertia de la obligació de "hablar español", els tornava a saludar i se'n anava. A pocs metres anava el segon agent, que si els sentia seguir parlant com abans, en euskera, feia una senyal a la parella següent, que els detenia.

El que ha fet Castella amb l'euskera és una autèntica barbaritat. Aquella llengua, mai contaminada per cap presència exterior, diuen que entronca amb la prehistòria. Era, i Déu vulgui que pugui seguir sent, una autèntica joia per Espanya i per Europa.

Les bones costums també tenien en l'església i la guàrdia urbana originals i eficients defensors. Hi havia unes parelles de guàrdies amb bicicleta que circulaven quan començava a fer-se fosc. Els hi deien els "bragueteros" i el seu camp d'actuació preferent era el "Paseo Nuevo", on solien anar les parelles a festejar i que quan veien venir aquella policia montada es posaven a dissimular. No els servia de res, perquè els agents, amb un gest ràpid i professional passaven la ma per la bragueta, que per aquells temps totes es cordaven amb botons, i si la trobaven oberta detenien la parella.

El "Movimiento" defensava els seus ideals aferrissadament en tots el terrenys i la gent semblava que no se n'enterrava. Mai parlava de política amb nosaltres i haig de dir en el seu favor que a nosaltres no ens tenien per "maketos", si no per "catalanes".

Afortunadament el futbol, el frontó, els jocs populars i la gastronomia donaven motiu de converses tan llargues com es volgués i això permetia una vida prou confortable.

Vaig relacionar-me amb molta gent i vaig comprovar de seguida que de bascos n'hi ha de moltes classes. Els grans industrials que cercaven la relació amb el Poder i que sabien beure "unos vinos" i alternar a les barres dels bars amb molta més gràcia que nosaltres , anaven a Madrid i al poc temps ja es parlaven de tu amb els ministres. (Nosaltres parlàvem de tu, en els casos més afortunats, amb algun parent d'un amic del ministre).

La immigració també va ajudar a definir una altra classe de bascos que cada vegada parlaven més castellà. Amb aquesta presència i la absoluta prohibició de la expressió en l'idioma propi, aquest va ser ferit de mort. (Els catalans tenim una llengua de la mateixa família del castellà i les arrels les conservarem sempre, però els orígens del basc son misteriosos, impossibles de preservar si es perd el contacte continuat amb les arrels i això ho han aconseguit els castellans, omplint una de les pàgines més indecoroses de la història d'Espanya.

Però queda el basc endogàmic que ha resistit segles i segles qualsevol intent d'invasió. Ni celtes, ni moros, ni grecs ni romans els havien dominat. I ara els arriben uns castellans que profanen el més íntim i estimat de la seva vida. I s'han omplert d'odi, d'un odi visceral, absolut.

D'aquests bascs n'he trobat en persones que coneixia d'abans i que no van parlar de política fins molt després i jo vaig quedar sorprès pel seu radicalisme. A mi m'han dit coses terribles al explicar què pensen de tot. Diuen, per exemple, que si la llengua castellana hagués patit el mal que els han fet a ells, els que ara remenen les cireres a Madrid , posarien bombes més grosses que les de ETA.

I diuen que les conquestes i les lluites per no deixar-se conquistar sempre s'han fet amb molta sang i ells, per comparació, n'estan fent vessar molt poca. I que els morts d'ETA tapats amb una manta en una vorera fan molta impressió, i no pensem que en qualsevol d'aquelles guerres de les nacions, sempre baix la protecció divina, és clar, en quedaven centenars i centenars, de morts, cada un d'ells tan innocents com els morts d'avui.

Tinc un record que em frapa particularment. Un que havia estat bon company de negocis i que ens convidava cada any al seu poble, que era de la vall de Baztan, em va arribar a ensenyar un "zulo" d'aliments "para los chicos, que viven a salto de mata". Ell també devia saber on era l'altre "zulo", el de les armes, però no m'ho va dir. També em va ensenyar un frigorífic amb deu o dotze ampolles de cava, cada una d'elles amb el nom de les persones que ell esperava que fossin "executades."( I l'ampolla era, naturalment, per celebrar-ho en el seu moment).

Va dir-me, també, que no hi havia cap raó econòmica que tingués cap pes apreciable que els pogués apartar de les seves positures. I quan jo li deia que tots sols, però absolutament sols, segurament ho passarien malament, em deia que "es igual, sólos, vascos i vacas" I, quan ens acomiadàvem em va etzibar :" I si vas por Madrid, diles que vayan mandando moros disfrazados de guardia civil, que aquí tenemos champan de sobra".

Acabaré aquests records de la meva vida al país amb una història que, encara que sigui de San Sebastià, se'n pot dir carpetovetònica , per trencar el mal rotllo del que estic explicant.

Els bisbes havien fet tancar totes les cases de prostitució i tots els "meublés". La cosa, per els que tenien ganes de gresca grossa era ben difícil. Les dones que es consideraven de classe alta dins l'especialitat portaven un plàstic al "bolso" i `anaven amb el client a qualsevol prat, que sempre estava mullat i "s'ho feien".

La prostitució de poc preu actuava al darrera de l'estació, a l'altra costat de l'Urumea. En deien "El Palacio de Cristal". Allà les dones rebien el client recolzades de cul a l'ampit del riu i els que s'esperaven feien cua, el primer a mig metre.

La higiene era fonamental, això si. Quan sortia el client, la senyoreta llençava un pot, que tenia lligat amb un cordill, al riu, i puava l'aigua necessària per la convenient posada a punt per el servei següent.
Tot això que explico és com un aiguabarreig dels meus records d'aquells temps. Tinc sensacions complicades i confuses pensant en l'esdevenir d'aquell poble però, per sobre de tot, me'ls estimo i els desitjo sort.


Comentaris

  • Catalans[Ofensiu]
    alvaro | 21-08-2005

    M'ha agradat llegir els teus records de Donostia, i algunes reflexions que ens haurien de fer pensar en la mesquinesa del caràcter català. Evidentement la pela és la pela.... però els caragirats també són uns caragirats.
    Et seguiré llegint Pere.
    Salut.