Els bancs, catedrals del diner

Un relat de: Pere Campàs i Bonay

De totes les idees que de petit tinc d´un banc, la dominant és que, sobretot a les capitals com Barcelona, l´edifici d´un banc té aparença de catedral.

Aquesta serà la raó que quan, per necessitat, vaig al banc a treure alguna cosa del meus estalvis, tinc la sensació d´ofendre alguna divinitat desconeguda, que la gent adora.

Davant la finestrella de l´empleat bancari, parlo en veu baixa i penso que sóc com un pecador que torna al confessionari a demanar de nou al confesor els pecats confessats.

Jo m´he fixat que alguns dels capellans més devots porten els billets a la cartera ben planxadets, com si fossin estampes beneïdes.

Per a mi, home tímid, subjecte rural, amb poc món, els bancs em fan l´efecte que són catedrals del diner.
Em fan una mena de respecte que no és normal.

Quasi necesitaría que, com he vist en alguna botiga els dies nadalencs a Vic, a la porta de vidre dels bancs hi hagués un tarjeta , amb algun dibuixet bonic, que sense la meva ironia, digués:
"ENTRA, BABAU, NO TINGUIS POR, DEIXA´T ESTIMAR PEL BANC"


Msn. Pere Campàs Bonay

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: