Els arcs

Hi ha coses que un home no pot explicar-se a ell mateix. No parava de preguntar-me perquè el món em semblava tan buit i no m'adonava que , en realitat, era massa ple. Massa ple de deixalles, de coses inútils i absurdes que m'aclaparaven i em confonien.
Per casualitat vaig anar a parar a un boulevard en una zona turística de la costa, feia temps que no hi anava i us podeu imaginar perquè.
Cada metre quadrat estava infestat de colors, de turistes torrats (pel sol i la cervesa), de souvenirs, de restaurants, de veus, de musiquetes i de fressa en general. Digueu-me qualsevol cosa que un dia us hagi passat pel cap de vendre per tal de treure'n alguns calerons i segur que era allà.
Mentre m'obria pas entre la multitud vaig adonar-me que la meva ment s'havia esfumat. No es tractava d'una reacció voluntària, era més aviat una mena d'instint, una pulsió ingovernable que va fer que la meva ment desconectés de tot allò, deixant en funcionament només algunes capacitats bàsiques per a la supervivència en aquell lloc infernal.
Després de marxar va passar encara una estona abans no vaig estar novament en possessió de totes les meves facultats. Per sort vaig gaudir d'una agradable vetllada en companyia de dues dones magnífiques i un gos de pèl blanc que no parava de mossegar-me els camals. La mestressa va dir-me que volia jugar. Naturalment es referia al gos.