Elisenda de Montcada

Un relat de: prudenci

Elisenda de Montcada, reina i mare
d un fill que no fou de la nissaga
del rei Jaume, si no crim
de l´ amor de la infantesa,
com una taronja presa
de la branca de l amor,
on tota una vida mor,
com ella sent abadessa.
Al portal del Monestir
s´ hi veuen ceps d una vinya
que veremen el millor vi,
per que son ceps a la mida
dels que mai han de morir.
Si us acosteu a la dreta
de l ´altar major i senzill
que n ´és de Santa Maria
la millor ofrena pel fill,
veureu una tomba intacta
voltada de ser afins
que és la tomba d Elisenda,
morta fora i viva dins.
D´ un costat reina i senyora,
de l´ altre vídua a l ensems,
pero és amant - car també és dona-
de qui tenia el cor seu
que de patge es feu senyor
i canonge de Barcelona.
Allí en son palau passava,
vora del nou Monestir
les hores sola, i plorava
perquè no veia l amic.
Demana cartes al Papa
per poder aconseguir
que pugui entrar per sa porta
quan vulgui sense patir.
El seu fill ja li creixia
en mans de sa nora,
en mans dels vells
nobles de Tortosa
que acceptaren poca cosa
per a cuidar-lo, a Llevant,
fins que fou sa vinya closa.
Bastí la reina Elisenda un Monestir dedicat
a Santa Clara , la tendra,
per redimir son pecat.
Santa Clara, la noieta
que estimava a Sant Francesc
des que era petiteta,
com al roure estima el vesc.
I així la famosa reina
enamorada tant temps
com una flor de taronja
del seu taronger, a 1´ ensems
funda Pedralbes
i torna a viure amors eterns.
De petita l estimava.
Li cantava les cançons
que sa mare li ensenyava,
i jugaven junts.
Raons hi havia per besar-se,
i d ´amagat nina i noi
es fregaven llavi amb llavi
com la deessa i 1´ heroi.
Ell li deia :-Elisenda voldria casar-me amb tu
. I ella responia, tendra: - jo t estimo pero no puc.
Si fossis noble encara
podríem restar els dos junts.
Ell se n ´anà a la Creuada,
conquerí Jerusalem,
i fou elegit , tornant-ne,
a prohom, pel mateix rei.
Es presenta a 1 ´estimada
per requerir-li s´ amor
pero ella - i quasi plorava-
li negà altre cop el cor. -
Ara tinc de desposar-me
amb el Rei Jaume segon ;
no puc ésser teva encara
Pero en la ombra del bosc
es dàren l´ amor, l´ amada
i 1 ´amat, Ferrer Peiron.
Ferrer torna a les Creuades,
vol oblidar son amor,
pero no pot, car de vegades,
lo traeix el seu record.
No sap que té una nissaga
tan valuosa com l ´or
que fóra la que heretara
- si Déu volés- el tron God.
Del raïm collim la branca,
empeltem-la a un altre cep
més pur i més blanc que l altre,
i tindrem 1´ arrel que rep
del sol i la terra blanca
la sang que mai no s esbranca:
La flor del tronc de Josep.







Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: