El violí d’Auschwitz

Envejo la prosa poètica que empres sempre que publiques un relat. Combines la força de la narració amb la bellesa i el sentiment de la poesia, aconseguint uns textos realment magnífics.

Ens seguim llegint

Núria

Quan el vaig llegir al repte, vaig pensar que potser estava llegint el llibre la Safir. M’equivoco?

Quan el vaig llegir al repte, em va arribar molt endins. La història és terrible, tristíssima i està explicada d'una manera poètica, delicada, amb molta sensibilitat, que fa que l'horror del contingut vagi de la mà amb la bellesa de la forma i en resulti un relat, com diu el deomises, cent per cent gypsy i cent per cent recomanable. Jo no m'he llegit el llibre, però penso comprar-me'l i llegir-me'l. Gràcies per haver-lo triat per participar al repte. Abraçada.

És un plaer endegar una proposta del Repte Clàssic amb la prosa de la zíngara de RC. Un a de les condicions d'aquesta convocatòria era parlar d'un llibre, i demostrar així que també ens mou la passió comuna pels llibres. El llibre triat, en aquest cas, és emotiu i visceral, d'una prosa excelsa, amb una història bella i emotiva. I així ens ho fa saber la Mariona, i ha aprofitat per explicar en poques frases la proesa d'en Daniel, la supervivència als camps d'extermini (un dels pitjors) gràcies a la seva oïda. I, la part que més es valora d'aquest text zíngar: voler que El violinista d'Auschwitz caigui a les nostres mans (si, com jo, encara no s'ha llegit...)

Sé que no és un comentari massa objectiu però el text no dóna massa opcions a l'objectivitat: la persona que el llegeix queda atrapada entre les seves paraules i s'identifica amb cadascuna d'elles, sobretot amb l'agraïment final. Un relat 100% gypsy. Gràcies per l'aportació.

De nou, gràcies per les teves paraules, gitaniua!


d.

Anglada y Stroumsa. Encontre al 1988 entre l'escriptora i el violinista que va ser a Auschwitz.

Un relat exquisit.
Tinc la mala sort de no haver llegit aquest llibre del qual tan bé m’han parlat. L’he afegit a la llarga llista de llibres que voldria llegir algun dia.
Però la veritat és que llegint el teu colpidor relat em puc fer una idea de la tràgica història d’aquell luthier, obligat a crear una obra mestra per tal de salvar la vida.
La barbàrie nazi ens avergonyeix a tots. Tant, que jo mateixa em nego a saber-ne més detalls. Potser per covardia. Potser perquè, al meu parer, la compassió humana és la més gran de les virtuts, i el fet de pensar en la tortura i l’assassinat com a plaer o com a objectiu polític és absolutament inimaginable.
La teva idea de dirigir-te en primera persona al protagonista d’”El violí d’Auschwitz” és d’una gran tendresa, i la descripció dels esdeveniments m’han fet venir calfreds.
Com es pot viure havent patit tantes atrocitats?
Aquesta pregunta m’ha fet venir al cap la imatge d’un avi que no vaig arribar a conèixer. Va tornar del front malalt, i va acabar morint perquè no va poder-se sobreposar al que havia viscut a les trinxeres. La malaltia més grossa la tenia dins del seu cap, aterrit pel que havia vist, i pel que es va endur a la tomba.
La guerra és, en si mateixa, una atrocitat.