El violí d’Auschwitz

Un relat de: gypsy

Rellegint El violí d’Auschwitz de la sempre continguda i immensa Maria Àngels Anglada m’adono de com devia patir en Daniel, el luthier jueu protagonista de la història. Quants Daniels van passar per Auschwitz? Quins oficis tenien? Quants d’ells van sobreviure a la barbàrie nazi?
Daniel va abocar tot l’amor que el contenia en la construcció d’un violí perfecte per fugir de l’holocaust on era immers. Si no reeixia en l’encàrrec sabia que el matarien. Un cap i el metge d’aquest camp de l’horror van fer una juguesca. Es tractava de veure si el violer era capaç de construir un violí de la mida d’un Stradivarius amb un so que excel·lís, en un temps determinat.

Vas acoblar cada peça amb la delicadesa pròpia d’aquells homes tocats per una sensibilitat extrema, sabent que la immediatesa era fugaç i que cada hora de vida era un triomf. En el fons, tu eres el violí, la fusta, les cordes, les clavilles i l’arquet. I l’interior, que és el més difícil – saber quin so percudirà endins de l’instrument – Un intangible que no es pot mesurar. Per això, cada violí és diferent i sona diferent. Només cal tenir una oïda privilegiada, com la teva Daniel. La teva oïda et va salvar de morir en un camp d’extermini. Mentre t’esmerçaves modelant la fusta, veies els cadàvers dels teus companys de captiveri. Cada un dels morts d’Auschwitz va tenir un lloc privilegiat en el violí que havia de salvar-te la vida. Un cop el vas acabar, es va celebrar un concert on es decidiria qui havia guanyat la juguesca sobre el teu destí.
Durant el concert, el violinista i el violoncel•lista, van actuar meravellosament, interpretant la “Follia” d'Arcangelo Correlli. El públic nazi emmudí després de sentir el plany de tot el poble jueu vehiculat per dos instruments de corda. La mort pot generar tanta bellesa com la vida.
Vas sortir viu del camp d'extermini, sí. Passejares per la sorra arran de mar en les tardes assolellades. El teu cos caminava tranquil i asserenat, però tu eres molt lluny de tot i de tots. Vas morir poc temps després. Com es pot viure havent patit tantes atrocitats? Hi deu haver una remor de fons que no s’oblida, unes imatges gravades al cervell que hi seran sempre. I els herois anònims que ningú no ha conegut, com tu mateix, Daniel. La teva filla Regina va regalar el violí d’Auschwitz al violinista jueu que va tocar en el concert on es decidia si viuries o moriries. Ell també va sobreviure. I la música que sorgia quan tocava, duia l’essència de tot un poble al darrera, i la força dels que com tu van treure el millor de si mateixos en les condicions més adverses. També els arpegis que suraven dins l’aire, eren un homenatge als que es van rendir, als que van caure i no van poder resistir l’odi ferotge al qual van ser sotmesos. És quan toca el violí tot sol, sense cap altre instrument que l'acompanyi, que l'emoció s'endinsa en una única direcció que fa presoners als sentits, impedint el raciocini. Gràcies luthier humiliat per existir en el cos de tots els teus compatriotes i pel llegat que vas deixar-nos.




gypsy

Comentaris

  • Amb enveja[Ofensiu]
    nuriagau | 29-05-2011

    Envejo la prosa poètica que empres sempre que publiques un relat. Combines la força de la narració amb la bellesa i el sentiment de la poesia, aconseguint uns textos realment magnífics.

    Ens seguim llegint

    Núria

    Quan el vaig llegir al repte, vaig pensar que potser estava llegint el llibre la Safir. M’equivoco?

  • Horror i bellesa de la mà[Ofensiu]
    Frèdia | 18-05-2011

    Quan el vaig llegir al repte, em va arribar molt endins. La història és terrible, tristíssima i està explicada d'una manera poètica, delicada, amb molta sensibilitat, que fa que l'horror del contingut vagi de la mà amb la bellesa de la forma i en resulti un relat, com diu el deomises, cent per cent gypsy i cent per cent recomanable. Jo no m'he llegit el llibre, però penso comprar-me'l i llegir-me'l. Gràcies per haver-lo triat per participar al repte. Abraçada.

  • El meu comentari al Repte...[Ofensiu]
    deòmises | 16-05-2011

    És un plaer endegar una proposta del Repte Clàssic amb la prosa de la zíngara de RC. Un a de les condicions d'aquesta convocatòria era parlar d'un llibre, i demostrar així que també ens mou la passió comuna pels llibres. El llibre triat, en aquest cas, és emotiu i visceral, d'una prosa excelsa, amb una història bella i emotiva. I així ens ho fa saber la Mariona, i ha aprofitat per explicar en poques frases la proesa d'en Daniel, la supervivència als camps d'extermini (un dels pitjors) gràcies a la seva oïda. I, la part que més es valora d'aquest text zíngar: voler que El violinista d'Auschwitz caigui a les nostres mans (si, com jo, encara no s'ha llegit...)

    Sé que no és un comentari massa objectiu però el text no dóna massa opcions a l'objectivitat: la persona que el llegeix queda atrapada entre les seves paraules i s'identifica amb cadascuna d'elles, sobretot amb l'agraïment final. Un relat 100% gypsy. Gràcies per l'aportació.


    De nou, gràcies per les teves paraules, gitaniua!


    d.

  • gypsy | 15-05-2011


    Anglada i Stroumsa


    Anglada y Stroumsa. Encontre al 1988 entre l'escriptora i el violinista que va ser a Auschwitz.

  • Lluita per la supervivència[Ofensiu]
    Englantina | 15-05-2011

    Un relat exquisit.
    Tinc la mala sort de no haver llegit aquest llibre del qual tan bé m’han parlat. L’he afegit a la llarga llista de llibres que voldria llegir algun dia.
    Però la veritat és que llegint el teu colpidor relat em puc fer una idea de la tràgica història d’aquell luthier, obligat a crear una obra mestra per tal de salvar la vida.
    La barbàrie nazi ens avergonyeix a tots. Tant, que jo mateixa em nego a saber-ne més detalls. Potser per covardia. Potser perquè, al meu parer, la compassió humana és la més gran de les virtuts, i el fet de pensar en la tortura i l’assassinat com a plaer o com a objectiu polític és absolutament inimaginable.
    La teva idea de dirigir-te en primera persona al protagonista d’”El violí d’Auschwitz” és d’una gran tendresa, i la descripció dels esdeveniments m’han fet venir calfreds.
    Com es pot viure havent patit tantes atrocitats?
    Aquesta pregunta m’ha fet venir al cap la imatge d’un avi que no vaig arribar a conèixer. Va tornar del front malalt, i va acabar morint perquè no va poder-se sobreposar al que havia viscut a les trinxeres. La malaltia més grossa la tenia dins del seu cap, aterrit pel que havia vist, i pel que es va endur a la tomba.
    La guerra és, en si mateixa, una atrocitat.

l´Autor

Foto de perfil de gypsy

gypsy

377 Relats

2797 Comentaris

451085 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.

Salvador Espriu