El tresor dels Petrovich

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

Les portes es van obrir davant seu i, en uns instants, en Vladimir va poder veure el que, si acceptava, l'esperava dins d'aquell recinte. Tot era tal com ho esperava, o almenys com li havien dit. La tenebra més profunda s'havia apoderat de la majoria dels racons, mentre la tènue llum de les teies il·luminava dèbilment alguns objectes, deformant-ne les ombres fins al punt de convertir-les en terrorífiques còpies poc fiables. El professor Ivanovich el va convidar a entrar, sempre des d'uns metres a la seva esquena, però l'aterrador aspecte del que més enllà de la porta l'esperava només va permetre al jove científic fer un tremolós pas enrera. Prou motius ho justificaven, i és que la insuportable pudor que de dins havia sortit se'ls començava a impregnar, acariciant-los la pell i la roba d'una forma fastigosa.
Però l'esperit temerari d'en Vladimir va poder vèncer la por, i el noi va recuperar posicions, col·locant-se per fi sota l'ample marc de fusta tallada que aguantava aquella obertura. Les gàrgoles que adornaven l'entrada del mausoleu, penjades amb astúcia als vèrtexs de la porta, semblaven riure d'una manera burlesca, com avisant al visitant que més enllà d'aquella línia només existia una cosa: la mort.
Finalment, amb un pas ferm i convençut, el noi va entrar a la gran sala central. Era una estança freda, on les torxes no feien més que donar un xic de llum i guardar tota la calor per a elles mateixes. Alguna cosa va cruixir sota els peus d'en Vladimir. Potser era la fusta, molt antiga i resseca, o algun insecte desafortunat que havia trobat la mort precisament en aquella gran tomba familiar. Fos el que fos, l'agosarat visitant no va donar-hi massa importància. La seva atenció estava posada en avançar per aquella cambra.
El professor se'l mirava expectant des de la porta, sense gosar d'entrar-hi. Un home del seu seny mai profanaria una tomba, i menys la d'una família tan excèntrica, de la que tantes històries es deien malgrat la fi del seu llinatge. L'Ivanovich sabia del cert que les llegendes que se sentien per la vila tenien fonaments, i de les supersticions, malgrat no tenir-ne proves, no acabava de desdir-se'n. La gent del poble tenia por per algun motiu, creia. Per això havia convençut, tot i que amb dificultats, en Vladimir Izmailov, un estudiant de la universitat on el vell impartia classe, per a entrar a l'edifici mortuori. Segons el plànols que el professor havia aconseguit, a la cambra central, on reposaven els cadàvers del matrimoni Petrovich, i romania també una considerable quantitat de diners de la que l'amo no n'havia declarat mai l'existència. Així doncs, tot eren suposicions i esperances que esperaven cert desvetllades per algú valent i sense pors.
En Vladimir va agafar una de les teies, il·luminant amb una mica més de precisió el seu voltant. La curiositat el va envair llavors i va apropar la flama al terra, amb la intenció de descobrir el que havia cruixit sota seu. El professor també va voler veure de què es tractava, i va estirar el coll. El jove va poder distingir, encara sota el seu peu tremolós, el que semblava un tros de canya seca, de color groguenc. Però el rostre de l'Ivanovich va desvetllar-li que alguna cosa anava malament. L'expert científic havia pogut diferenciar des d'on era el que el seu alumne havia trepitjat. Un fèmur humà havia estat el que havia produït l'espetec feia uns segons. En Vladimir, en adonar-se d'on s'havia ficat, va retrocedir de nou fins al llindar de la porta, on el seu mestre esperava atemorit alguna idea. La suposició de no ser els primers en profanar aquella tomba els va començar a voltar pel cap.
-I ara, què!? -va voler saber el jove, aguantant encara la torxa que, un cop fora del recinte, per fi començava a regalar calor.
-No ho sé! -va respondre nerviós l'Ivanovich.
Els dos van fer de nou una ullada a l'interior del mausoleu, però la poca llum que els ajudava a observar el seu destí els impedia d'esbrinar si aquell os era l'únic o, pel contrari, les restes humanes dels difunts es trobaven escampades per tota l'avantsala.
-Professor, hauríem d'haver vingut de dia -va opinar seriosament en Vladimir, eixugant-se unes gotes de suor que la por començava a produir-li-. Com a mínim podríem veure-hi una mica.
-Calla, insensat! -va recriminar-li el mestre-. Penses que si haguéssim vingut durant el dia tindríem aquesta tranquil·litat? Segur que al poble més d'un hauria provat d'impedir-nos el nostre estudi.
-Per què? -va fer innocent el jove, desconeixent els mites que existien en aquella allunyada contrada sobre el mausoleu dels Petrovich.
-Perquè tenen por que ens emportem el tresor que aquesta tomba amaga -va explicar el vell sense donar massa importància a aquella dada.
En Vladimir va mirar els ulls del seu professor i va descobrir alguna cosa que el va molestar.
-Tresor? -va qüestionar furiós el noi-. Tot plegat només per robar alguna cosa?
L'Ivanovich, sense més preàmbuls, va treure de la seva jaqueta un revòlver i va apuntar sense miraments el rostre del seu alumne. Semblava que la situació s'havia complicat per al jove estudiant d'arqueologia. La seva cara ho demostrava. Els seus ulls, la seva expressió. La por que havia sentit abans no era res comparada amb la real amenaça que li suposava aquella arma. Fins aquell moment només havia temut per la mort dels altres, però ara era la seva vida la que perillava.
Amb un gest imperatiu i despectiu, el professor el va fer avançar de nou cap a l'interior de l'estança. El jove, a contracor, no va tenir cap més remei que obeir. La seva vida corria un greu perill i només podia obeir davant l'avarícia d'aquell home que ara es mostrava com un desconegut .
Els cruixits s'anaven alternant amb les passes de l'improvisat explorador. Era posar un peu a terra i escoltar aquell vomitiu so d'ossos humans aixafats. Però en Vladimir va fer el cor fort i va seguir avançant, sense pensar, sense fixar-se en el que l'envoltava. Si ho hagués fet, molt segurament hagués caigut allà mateix, desmaiat i enverinat per les pestilents aromes que flotaven en la cripta.
Al seu darrere, el vell Ivanovich va gosar per fi d'entrar a l'avantsala. Tapant-se el nas i la boca amb el palmell de la mà, i aguantant el revòlver amb l'altra, va seguir de ben a prop al jove, intentant-ne repetir les passes i evitar almenys de patir algunes nàusees més en escoltar nous cruixits.
Les tombes s'alternaven de forma simètrica a dreta i esquerra, recordant-los en tot moment que estaven en terreny dels no vius. Realment se sentien com forasters, en aquell edifici dels afores del poblat. La llum de les teies els guiava amb dificultats pel passadís que els dos homes esperaven que unís l'avantsala amb la cambra principal, on les restes del matrimoni Petrovich pretenien salvaguardar el tresor malgrat haver mort feia ja més d'un segle..
En Vladimir es va aturar, conscient que en fer-ho podia perillar la seva integritat, però convençut que era millor tornar enrere ara que encara hi estaven a temps. El canó de la pistola li va donar uns copets a l'esquena que el van espantar, tot i saber que l'arma era darrere seu durant tota la caminada.
-Què passa? -va fer molest per la pausa el professor.
-Crec… crec que no és bona idea continuar endavant -va explicar en Vladimir, mostrant el seu rostre empal·lidit al vell-. Serà millor que marxem d'aquí.
-Si vols marxar d'aquí, em sembla que et convindrà que no et clavi un tret aquí mateix -va amenaçar-lo apropant-li l'arma al front-. Vinga, segueix!
-Però… professor. Algú com vostè hauria de saber millor que ningú els perills que suposa profanar una tomba. I més d'aquestes característiques.
El vell Ivanovich no volia sentir queixes que fessin retardar la feina que tenia entre mans, així que va apropar uns centímetres més el canó de l'arma al noi, fins que aquest va poder l'acer fred acariciant-li la pell del front i va entendre que aquell home no estava per bromes. El seu rostre, seriós i immutable, ho corroborava: el professor volia el tresor encara que el preu fos la pròpia vida del seu alumne.
En Vladimir va tornar a caminar cap al fons, emetent novament els cruixits sota els peus tot i que cada cop eren més suaus; potser era que ja s'havien acostumat al desagradable so dels ossos aixafats. Davant seu semblava que, a part de la foscor, no hi havia res més, però el professor havia vist plànols força fiables del mausoleu i sabia que a uns deu metres d'on es trobaven descobririen la porta d la cambra principal.
Efectivament, després de vuit passes més, en Vladimir es va haver d'aturar perquè una paret humida i freda li barrava el pas. Però, malgrat les teories arquitectòniques de l'Ivanovich, no semblava que aquell mur amagués cap obertura que comuniqués l'avantsala de l'estança on, suposadament, s'amagava el tresor.
-Professor! -va cridar el jove observant la paret nua de davant seu.
-A veure, a veure -va fer el vell, apropant-se al seu company d'expedició-. Aquí hi hauria d'haver una porta.
Però la paret era llisa, sense cap forat que pogués servir d'entrada a una altra sala o de pany. El professor va renegar sense dissimular el seu enuig, suposant que qui li havia venut el plànol l'havia ben enredat. Va maleir el ossos del marxant d'antiguitats, però no es va donar per vençut i va prendre de les mans del noi la torxa i va proferir la seva tènue llum cap a aquella paret traïdora. L'obertura havia d'estar amagada en algun racó del mur, i ell pensava trobar-la.
Va començar a palpar aquell final inesperat de passadís, i mentre ho feia va ordenar a en Vladimir que l'ajudés en aquella tasca. Quatre mans farien més feina que dues. El noi va provar sort, però els fàstics que li venien eren tan importants que el tacte amb la pedra putrefacta el marejava i cada cop es trobava pitjor. L'Ivanovich se'n va adonar i va riure d'aquell jovenet delicat.
-I tu vols ser un bon arqueòleg? -va preguntar-li veient l'estat d'en Vladimir però sense deixar d'acariciar amb suavitat i alhora fermesa les a
ntigues pedres de la paret-. Et vaig escollir perquè creia que eres el millor estudiant de la universitat. I arribem aquí i descobreixo que no ets més que una nena fràgil i poruga.
En Vladimir no es va voler defensar o, simplement, no va poder rebatre aquella opinió que semblava certa, però va mantenir la seva activitat cercadora per poder trobar com més aviat millor l'esperada entrada a la sala principal.
De seguida va perdre la paciència. Va creure que necessitava una mica d'aire fresc, o moriria allà mateix pels aires contaminats d'aquell mausoleu.
-Aquí no hi ha res. Marxem, si us plau! -va demanar molt neguitós.
-Segueix buscant! -va ordenar-li amb un crit el professor, que no toleraria un abandonament tan aviat.
-No vull! -i el jove va donar un pas enrere, més espantat per la possible reacció de l'Ivanovich envers aquell acte que pel propi ambient sinistre del lloc.
En trepitjar la rajola no es va sentir el cruixit d'ossos al que estaven acostumats, sinó un soroll de buit que semblava voler avisar-los d'alguna cosa. El professor va córrer, deixant per fi les desgastades pedres del mur, cap a la posició d'en Vladimir, i va clavar un parell de cops amb el peu a dita rajola per comprovar si realment estava buida per sota. Semblava que sí, que aquella rajola era una tapadora cap a algun altre passadís o cambra que probablement ningú abans havia descobert.
-Corre! Ajuda'm a treure la rajola! -va manar apressat l'Ivanovich.
Prou feina van tenir entre els dos a moure aquell pesat quadrat de marbre, però després d'uns minuts unint esforços van poder apartar-lo i van descobrir un forat fosc del qual s'escapava un aire suau i molt més pur que el que hi havia a l'avantsala.
-L'hem trobat! -va clamar victoriós l'arqueòleg, entre riallades de satisfacció. Es va mirar llavors en Vladimir i el va apuntar de nou amb l'arma-. Vinga, baixa.
El jove va prendre de les mans de l'Ivanovich la torxa i va descendir per les escales de graons estrets i relliscosos que acabaven de descobrir. Havia d'anar amb compte per no perdre l'equilibri i caure rodolant fins qui sap on. Primer palpava amb el peu, comprovant si el següent graó existia més enllà de l'escassa llum de la teia, i en cas que notés quelcom estable, carregava el peu en aquell petit espai. Després li tocava a l'altre. I així fins que el terra va tornar a ser completament llis.
En aquella nova estança no hi havia ossos per trepitjar, ni taüts a banda i banda del passadís central. L'aire era molt menys viciat i en Vladimir es va notar una mica més alleujat de trobar-se en aquella cambra.
-Vladimir? -va cridar el professor encara des de dalt, molt nerviós pel descobriment-. Què veus aquí baix?
El jove va fer un cop d'ull al seu voltant però de moment no podia donar cap informació al vell. Va fer unes passes endavant, sempre acompanyat per la tènue llum de la torxa que ja semblava donar una mica més d'escalfor. Era agradable tenir aquella companyia encara que es tractés d'un tros de fusta encès.
Va veure alguna cosa estranya. Una mena d'escultura de pedra a la paret del fons.
-Professor! Hi ha alguna cosa! -va cridar apropant-se a l'estàtua.
Eren dues figures humanes de grans dimensions, que s'alçaven sobre un petit pedestal fins gairebé el sostre de tres metres. La poca llum de la que disposava li impedia esbrinar-ne més detalls.
L'Ivanovich va agafar una de les torxes de la paret de l'avantsala per poder-s'hi veure mentre baixava les relliscoses escales que el separaven del subterrani recentment descobert. Tenia pressa, però aquells graons traïdors requerien calma per no caure durant el descens. Un cop baix, va avançar cap a l'escultura i, gràcies a la llum de les dues teies, els arqueòlegs van poder veure que es tractava d'un figura masculina i una de femenina. Estava clar on havien arribat.
-Per fi! -va exclamar cofoi el vell, tornant a somriure-. Hem trobat la tomba del matrimoni Petrovich. Totes les seves riqueses estan amagades aquí, segons diu la llegenda. Sóc ric!
En Vladimir no acabava d'entendre la felicitat del seu professor. Al seu voltant no hi havia res; ni monedes, ni joies, ni pedres precioses. Res! Era una cambra completament buida. L'Ivanovich, encegat per aquella sensació de riquesa encara no se n'havia adonat. O potser és que sabia quelcom que l'estudiant desconeixia?
-Vine aquí! -va ordenar novament el professor.
En Vladimir va afanyar-se a ocupar una posició davant les escultures, tal i com li havia manat l'Ivanovich. El mestre va abaixar la torxa cap als peus de pedra de les estàtues i ambdós van poder veure el petit cofre que amagaven, ajudats per la foscor que sempre havia regnat a la cambra. La fusta de d'aquell bagul mostrava el pas dels anys amb les seves cicatrius. El pany que el mantenia tancat, d'or massís, es presentava com el darrer obstacle abans d'aconseguir el premi que l'Ivanovich feia tant de temps que buscava.
-Què esperes? - va bramar nerviós el vell, colpejant amb l'arma l'espatlla del jove-. Agafa'l.
En Vladimir no les tenia totes. Sempre havia sentit a parlar dels perills que suposava profanar tombes, i potser aquest era el motiu que l'havia dut a estudiar arqueologia. Però ara que es trobava davant la possibilitat de posar en pràctica els coneixements amb els quals aquell home, sense dubte savi, l'havia instruït, semblava que tot aquell tema no anés amb ell i hagués preferit tornat a casa, encara que se'l titllés de covard per sempre més.
Les seves mans tremolaven molt, però finalment es van acostar al petit cofre i el van treure d'aquell lloc on devia portar-hi dècades amagat. Li va sorprendre el poc pes que tenia, i ho va comunicar de seguida al professor.
-És normal, que no pesi gens -va explicar l'Ivanovich, demostrant que havia estudiat més aquell tema del que l'altre es pensava-. Aquí dins només hi ha la clau que ens durà a la vertadera fortuna dels Petrovich.
El noi ho va entendre i va oferir el bagul al professor. Aquest el va refusar, talment com si li fes fàstic aquella antiguitat tan semblant a les que estava acostumat a analitzar cada dia a la universitat.
-Obre'l tu, si us plau! -va demanar aquest cop amb més educació.
-No! -va cridar en Vladimir, tement potser alguna maledicció per aquell que gosés obrir el pany del cofre.
La resposta de l'Ivanovich va ser clara i no es va fer espera gens. Va apuntar de nou el noi amb l'arma i el va esperonar amb un moviment amb el mateix canó del revòlver. Havia deixat aquella tasca per al noi per alguna raó, i no pensava haver de fer ell aquell important pas.
En Vladimir va agafar amb una mà el cofre per col·locar-lo a terra, lluny de la seva posició, i poder així disparar-li un tret que rebentés el pany. Però quan l'anava a deixar va notar que la tapa no estava del tot fixada i va descobrir que no caldria utilitzar aquell mètode tan dràstic. Estava obert, malgrat totes les seves suposicions. El noi no va dubtar en acabar de separar la part superior de la inferior i es va quedar amb el cofre obert a les mans.
Va fer un primer cop d'ull a l'interior, esperant trobar potser una clau o un mapa, tal com li havia pronosticat el professor, però la sorpresa no va trigar en envair-lo per complert quan es va adonar que el cofre estava totalment buit. I llavors va començar a riure.
-Què passa? -va fer el vell, a qui la tapa del cofre l'impedia de veure'n l'interior.
El jove va donar la volta al bagul sense deixar de somriure i va mostrar aquell inesperat buit al professor, que es va posar les mans al cap, incrèdul pel que estava veient. No podia ser veritat. Si el cofre estava obert i buit només podia significar una cosa: algú ja havia provat de robar, i amb èxit, la fortuna incalculable dels Petrovich.
L'Ivanovich va llançar el cofre a terra en un atac d'ira desmesurat. No es podia creure que algú se'ls hagués avançat en aquella feina, més que res perquè no era una llegenda gaire popular entre els arqueòlegs aficionats a la recerca de tresors.
-Merda! -va cridar encara enutjat per aquell dur cop que suposava el fracàs estrepitós de l'expedició-. M'ho hauria d'haver imaginat. Maleït Petkov, comerciant de fireta!
En Vladimir el va observar rient per sota el nas. Va esperar que el vell es calmés una mica, subjectant sempre la seva torxa, i després es va interessar pel que vindria a continuació. Volia sentir de la mateixa boca que l'havia estat obligant a saquejar aquell indret que s'avortava aquella missió.
-Tu no sé què faràs -va dir l'Ivanovich dirigint la ràbia continguda contra l'estudiant-, però jo marxo d'aquí ara mateix.
De cop i volta, sense que en Vladimir s'ho esperés, va veure com s'aproximava cap al seu cap la culata de l'arma de foc que el seu mestre havia utilitzat per mantenir-lo sota les seves ordres tota aquella estona.
El cop va ser tan fort que el noi va perdre el coneixement i va caure a terra com un sac de patates.

* * *
En Vladimir va obrir els ulls a poc a poc. Estava estirat sobre un terra de pedra freda i tenia el cap adolorit a causa del cop. Va mirar el seu voltant i va veure horroritzat que la teia que l'havia acompanyat durant tota l'expedició en aquell mausoleu s'estava consumint per segons. Es va alçar tan ràpid com va poder i la va recuperar del terra. Si s'apagava estava perdut, perquè en aquella sala soterrada tan gran no entrava cap bri de llum, ni de dia. Va provar d'avivar el foc amb un tros de roba de la seva pròpia camisa i va aconseguir que la teia cremés amb una mica més de vivacitat. La calor d'aquell foc era agradable després de tanta estona amb la pell tocant el terra fred de la cambra.
Es va queixar del cop amb una ganyota de dolor i es va fregar la zona que havia rebut. Havia estat un cop sec, però no pas profund, i per sort semblava que no tenia cap ferida important. Aviat es va preguntar pel professor. Va mirar el seu voltant amb la dificultat de comptar només amb aquella llum tènue de la torxa, malgrat que l'havia aconseguit reviscolar, però no va aconseg
uir veure la seva silueta en aquella estança freda i humida.
Llavors va témer el pitjor. Segur que aquell vell traïdor l'havia abandonat allà dins, a la seva sort, esperant que algun dia morís de gana o de set, si ell mateix no es cansava abans d'aquell destí i es manllevava la vida suïcidant-se. Va córrer cap a les escales, esperant que l'Ivanovich no les hagués tapat de nou amb la rajola que ocultava aquella entrada. Però va poder respirar tranquil, ja que els graons que hores abans havia baixat encara eren allà, esperant potser que el noi es decidís a pujar-los. Segur que el professor no havia pogut recol·locar la rajola tot sol i hauria desistit ben aviat de tancar el seu alumne en aquell sobterrani.
Un cop dalt, en Vladimir va tornar a creuar el passadís que el separava de la sortida, fent espetegar de nou desenes d'ossos als seus peus. Quina va ser la seva frustració en veure que la porta estava closa, i va imaginar que el vell amb qui havia entrat al mausoleu l'havia tancada des de fora per impedir-li la fugida!
-Maleït Ivanovich -va clamar, fent ressonar aquelles paraules entre les tombes de l'avantsala-. Si algun dia aconsegueixo sortir d'aquí, aquell vell fastigós se'n recordarà, de mi!
I va clavar un cop de puny a la porta, que es va mantenir amb fermesa en la seva posició de guardiana de dos móns ben diferents.
Alguna cosa va repicar al seu costat i una esgarrifança va passejar per l'esquena del noi de dalt a baix. Va girar cap a la seva dreta i va il·luminar l'indret d'on havien vingut aquells sons misteriosos. Els ulls d'en Vladimir es van obrir, així com la boca, que va llançar un esgarip d'horror que va fer trontollar les poques pedres de l'edifici que no acabaven d'estar ben fixades. El professor Ivanovich era allà mateix, al seu costat, amb els ulls blancs i la mandíbula desencaixada. Tot i estar ben mort, el seu cos inert mantenia la verticalitat gràcies a la columna on es recolzava.
-Professor? -va fer el jove, sense voler adonar-se del que realment passava en aquell mausoleu-. Professor!
Va col·locar la mà sobre l'espatlla del vell i el va sacsejar. Era la última prova que el noi necessitava abans de comprendre que el seu professor havia mort. El cos es va torçar cap a un costat i en qüestió de segons el cadàver de l'Ivanovich reposava a terra, sumant-se a les desenes d'intrèpids aventurers que ja havien provat de fer-se amb el tresor dels Petrovich i ara descansaven per sempre més en l'avantsala del mausoleu.
En Vladimir es va lamentar per enèsima vegada el fet d'haver acceptat participar en aquella expedició. Ara si que estava perdut. Però un dubte el va assaltar enmig de la foscor. Qui havia tancat la porta? No era massa lògic, aquell detall. Com tampoc ho era que el cofre, malgrat haver estat buidat amb anterioritat, romangués encara al seu lloc. Era talment com si ell sol tornés al punt exacte, tot i no contenir la clau desitjada pels saquejadors. I si…
El noi es va ajupir amb la torxa a la mà i, oblidant per uns moments el fàstic que tota aquella ossada humana li provocava, va començar a buscar alguna cosa desesperadament. Remenava entre els fèmurs, les calaveres i els centenars de costelles allà escampats, sospitant que la clau que hauria d'haver trobat al cofre algun d'aquells desafortunats exploradors ja l'havia trobada amb anterioritat. Bingo! Gràcies a la llum de la torxa va veure quelcom que brillava enmig d'aquell trencaclosques gegant d'esquelets desmuntats i va allargar el braç per a poder-ho agafar. Era un robí grandiós.
En agafar-lo, una estranya sensació el va envair. L'aire va començar a enterbolir-se més encara i es va marejar novament. Una ràfega de vent inesperada i, alhora, incomprensible, va aconseguir apagar la flama de la teia i en Vladimir es va trobar a les fosques en aquell desagradable indret.
El noi va parar un moment l'orella. Enmig d'aquell silenci sepulcral, havia sentit alguna cosa estranya que havia aconseguit posar-li els pèls de punta novament. Va romandre tan quiet com els nervis li permetien, però si hagués pogut, hauria començat a córrer fins que a la seva esquena hagués desaparegut per sempre més el mausoleu.
Un raig de llum espectral va aparèixer pel forat de les escales, il·luminant el sostre de l'avantsala que quedava just a sobre. En Vladimir fa una instintivament una passa enrere, fent espetegar les costelles d'un tòrax als seus peus. No estava sol, en aquell edifici, però la por de no saber qui podia amagar-se en un lloc com aquell era superior al propi terror de trobar-se'l davant.
La llum va anar prenent força, fet que significava que estava pujant pels graons i s'apropava a la situació del xicot. No se sentien passes, ni alenades, però sens dubte s'acostava a ell amb fermesa. Si l'haguessin punxant, no li haguessin trobat sang.
La claror va arribar a dalt i en Vladimir va poder veure astorat la forma humana d'aquell espectre aterrador. Només es podien distingir d'aquella massa uns ulls brillants i verds que el miraven amb espectació.
-Torna la pedra -va emetre des d'algun lloc i de forma pausada la luminiscència.
El noi va obrir el puny i es va mirar aquella peça rogenca que ara brillava, gràcies a la llum d'aquell estrany ésser, d'una manera especial i molt atractiva. Va quedar captivat per aquella sorprenent bellesa fins que la silueta, ja més a prop d'ell, va repetir la petició amb el mateix to.
-Torna la pedra.
Però, en el fons, en Vladimir era, o provava de convertir-se en, un arqueòleg famós per les seves troballes i va tornar a prémer el puny amb força, resignant-se a tornar aquella valuosa peça que el duria segurament a la fama mundial.
-Torna la pedra -repetia per tercer cop la silueta a només dos metres del jove.
Finalment, la por, i també la mirada verda i terrorífica de la fantasmagòrica silueta, van poder convèncer la part agosarada del noi, i en Vladimir va obrir el puny i va mostrar a l'espectre el brillant robí vermell que requeria.
-Gràcies.
La pedra es va esvair de la mà del xicot com si fos la sorra de la platja que sempre s'escola d'entre els dits. La llum va iniciar un retorn cap a les escales i, tal com havia aparegut, va desaparèixer de l'avantsala per amagar-se de nou en el subterrani. En Vladimir contemplava tot aquell espectacle macabre paralitzat, més que res perquè la por no el deixava moure's el més mínim.
Quan no va quedar cap rastre de la claror i semblava que el noi es tornaria a quedar a les fosques dins d'aquell passadís envoltat de tombes, la porta per on els dos homes havien entrat es va obrir sola com per art de màgia. La llum del dia il·luminava per fi l'interior del mausoleu i demostrava a qualsevol visitant l'estora d'ossos que en cobria el terra. L'estudiant no ho va dubtar i la va travessar.
Tornava a ser fora. Tornava a ser lliure.

* * *

En Vladimir es prenia la cervesa fresca com si fes segles que no bevia res. Només havien estat unes hores, però a ell, tota aquella aventura fosca i incomprensible, li havia semblat que durava una eternitat. Al seu costat, un avi del poblat prenia també algun licor estrany mentre provava de mantenir l'equilibri per no caure a terra. Tenia el nas ben vermell, i la pudor d'alcohol que transmetia era insuportable. El vell va veure aquell jovenet al seu costat i va veure que era pràcticament l'única companyia que tindria aquell migdia per beure. Va somriure mentre se li apropava, i va començar a explicar-li una antiga llegenda local.
-Diuen que el matrimoni Petrovich va tenir una filla. Ningú l'havia vist mai perquè no podia sortir de la mansió. Era una nena molt malaltissa, però els pares sempre es van resistir a contractar metges que la visitessin. No hi havia cap medicament en tota la regió que la pogués curar, i la pobra, el dia que va complir els disset anys, va morir, després d'una vida curta i carregada de patiments. La van enterrar al mausoleu familiar, i van tancar el seu fràgil cor en un cofre.
-Què? És cert, això?-va exclamar sorprès el jove, però l'home havia begut massa i seguia xerrant al seu ritme.
-Amb els anys va aparèixer la llegenda que aquells que anaven a buscar el tresor dels Petrovich no sortien mai més del mausoleu. Es creu que el fantasma de la filla mata a tots aquells que la visiten , envejosa per la salut dels altres, que es volen apoderar del seu cor. Però és clar, tot això és una llegenda i no hi ha res de cert. Qui sap si algun dia la jove recupera el seu cor i torna d'entre els morts, eh, noi?
Una ràfega de vent pur com el del subterrani del mausoleu va penetrar en aquell bar d'ambient brut i ple de fum. Una esgarrifança va recórrer l'esquena d'en Vladimir i es va girar cap a la porta de l'establiment. Va obrir els ulls per contemplar la noia, d'uns disset anys, que acabava d'entrar al bar, amb els ulls tan verds com les maragdes, i un somriure d'agraïment infinit als llavis.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58311 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.