El trencaclosques

Miro per la finestra. Hi ha una noia rossa esperant a l'interior d'un cotxe platejat mal aparcat, amb la mirada perduda en algun indret de la botiga de queviures que hi ha sota el meu pis i que jo no puc veure des de la meva posició. El sol d'hivern comença a caure per donar pas a una llum apagada que comença a esmunyir-se i abandonar el carrer, immers en una teranyina de cables elèctrics, balconades pintades de verd i façanes de colors que van des d'un groc llimona apagat, el marró clar, un vermell o rosat lleig, el blanc brut, i el taronja d'obra vista gastada. El sòl és gris asfalt amb detalls grocs de les zones de càrrega i descàrrega escampats per diferents punts. Hi ha diferents cotxes aparcats a banda i banda del carrer; els que més bé veig son, un monovolum negre nou, un utilitari petit i granat més aviat vell i, el cotxe platejat mal aparcat de la noia rossa que ara arrenca i se'n va, com aquell qui res, com si hagués estat esperant l'aire. Als pocs segons desapareix per una cruïlla i el so del motor s'esvaeix per sempre. No fa fred, tot i ser hivern, però tampoc fa calor. No fa ni gota de vent i no hi ha núvols a la vista dins l'espai que deixen els blocs d'edificis per mirar el cel. L'olor és neutre, però com sovint passa amb les olors, quan t'hi acostumes deixes de notar-les i acaben formant part d'un mateix, així que, potser fa olor d'alguna cosa, però jo no la noto. Ara no se sent res més que els cotxes passar esporuguits amunt i avall per la via principal que es troba a unes cent passes en direcció sud-oest. No hi ha nens jugant al carrer, no hi ha mestresses de casa fent-la petar davant els portals o a l'entrada de la botiga de queviures, no hi ha persones passejant o sent passejades pel gos, no hi ha ningú més que el carrer i jo, mirant-me'l.
Deixo de mirar per la finestra. Al davant hi tinc el darrer puzzle que m'ha comprat la meva filla. És de mil peces i quan l'acabi hi ha d'aparèixer, a raó del meu esforç, el paisatge d'una serralada muntanyosa i nevada davant un cel vermellós de fons. M'agraden els trencaclosques. Hi porto dedicades força hores, més de les que sóc capaç de recordar; part de la nit anterior, mig matí i bona part de la tarda. No he arribat a completar-ne ni la meitat, però no em preocupa, tinc temps, estic jubilat. Si no fos vidu la meva senyora, al cel sigui, m'ajudaria a completar-lo, hi tenia molta traça, més que jo. A banda de trencaclosques tinc altres activitats; faig els mots encreuats de tres diaris diferents, sopes de lletres, llegeixo, miro la televisió (quan fan alguna pel·lícula de l'oest), jugo a escacs contra mi mateix, escolto la ràdio (en especial els programes del matí) o fins i tot, darrerament, apunto quants avions escolto passar i creuar el cel. Tot son activitats quotidianes, que porto molt de temps fent i que em permeten passar el dia d'una manera més aviat distreta. També tinc tres néts, però amb prou feines venen a veure'm d'ençà que ja han assolit la majoria d'edat. A ells no els interessen els puzzles, ni els mots encreuats, ni la ràdio, ni res del que el seu avi faci. Amb prou feines si rebo visites d'ells excepte quan van mancats de calés.
Torno a mirar per la finestra. El soroll d'un reactor sobrevolant el nostre petit poble m'ha distret. No discerneixo l'avió, però sé que és allà. És el d'un quart i cinc de set, i va amb retard; l'apunto a la llibreta i quan torno a mirar, el veig allà dalt, travessant el cel difuminat entre taronja i blau direcció a l'aeroport de la ciutat. M'imagino les cares dels seus ocupants mirant per la finestra, homes de negocis, fills que viuen a l'estranger i tornen a veure els pares, pares que van a veure els fills que s'han establert aquí, les hostesses, els pilots i tota la resta. Torno al meu trencaclosques i aconsegueixo col·locar dues peces més. Faig un glop de camamilla satisfet per l'èxit i afegeixo una culleradeta més de sucre, tot i que sóc diabètic i no en puc prendre avui és dissabte, i els dissabtes em permeto sucre en comptes de sacarina. Torno a mirar l'avió que aviat s'escaparà del meu control.
Deixo de mirar per la finestra. Remeno les peces del puzzle amb les mans tremoloses i indecises damunt la taula i aixeco un moment la vista per mirar la televisió sense volum. Res d'interessant. Aconsegueixo trobar una peça que encaixi, després, una altra i després, res. Estic uns minuts sense trobar-ne cap, m'atabalo i agafo un cigarret del paquet que hi ha damunt la taula, al costat del cendrer. L'encenc amb una flama tremolosa que surt de l'encenedor i exhalo mentre em miro la meva obra a mig completar. Escolto el soroll d'un motor conegut aparcar davant de casa, al lloc que ha deixat la noia rossa i després, l'espetec d'una porta tancar-se, i després una altra.
Torno a mirar per la finestra. És un esportiu vermell que ja conec. Ha aparcat malament, com la noia rossa. La meva filla ha arribat acompanyada del seu marit. Els veig a tots dos dirigir-se al portal del bloc de pisos. Apago el cigarret al cendrer, agafo el paquet i l'encenedor i els amago al interior de la caixa del trencaclosques. M'aixeco amb penes i treballs i m'enduc el cendrer cap a la cuina. Trigo una eternitat a arribar-hi. Em sembla que no hi arribaré a temps. Obro l'armari de les infusions i hi deixo el cendrer. El torno a tancar i sento el timbre de casa sonar, després una clau obrir la porta, sempre truquen tot i tenir claus, ho fan per evitar que m'espanti. Sembla que no hi arribaré, però tot just quan sento la porta tancar-se al fons del passadís jo ja torno a estar assegut a la cadira, fent veure que no m'he mogut.
Ja no miro la finestra. La meva vista es queda clavada a la porta tancada del menjador que dona al passadís. Al cap d'uns segons, s'obre i la meva filla apareix primer, després, el meu gendre. Salutacions cordials i alhora falses per part de tots dos. Les seves visites son sempre curtes i amb un únic objectiu, assegurar-se del dia en que tingui un rampell, un moment de debilitat o els hi sembli que amb prou feines em puc eixugar el cul per enviar-me de pet al geriàtric. El meu gendre vol el pis per lliurar-se de la seva hipoteca, ho sé, ho oloro. No els hi va tan bé com voldrien. Contemplen el trencaclosques a mig fer i em renyen al descobrir sucre al costat de la meva camamilla i quan tot just semblen començar a adonar-se'n que allí s'hi respira cert regust a tabac negre, el qual tinc prohibit pel metge, ofereixo infusions, per canviar de tema. Les accepten i fan el gest d'alçar-se per preparar-les, però jo no els hi permeto, sóc vell, però no estúpid; el cendrer és a l'armari de les infusions i a més, els hi vull demostrar, com sempre faig, que segueixo valent-me per mi mateix.
Miro per la finestra de la cuina. Un policia local ha aparcat el seu ciclomotor rere el cotxe mal aparcat del meu gendre i sembla preparar una recepta, i jo ric pels meus endins però no dic ni piu. Potser així em deixaran estar tranquil una temporada, paint la meva vellesa. Des de la cuina parlem de coses banals: que com estic, que si no em sento sol, que si no estaria més be al geriàtric, que si no em cal res, que si patim, que si patam... L'aigua comença a bullir i l'aboco a les dues tasses i els hi porto amb tota la cura possible, provant de mitigar el tremolor de les mans. Torno a seure mentre ells prenen les infusions. La meva filla s'interessa pel trencaclosques, em pregunta si vull que me'n porti un altre. Li dic que si, que me'n porti un parell, m'aixeco, obro un envàs de galetes que hi ha damunt la televisió i en trec un bitllet de cinquanta. Li allargo. Aleshores, sense poder resistir més, abans de tornar a seure, torno a mirar per la finestra fent-me el distret.
- Escolta Pere - li dic al meu gendre -. Oi que tens un cotxe vermell?
- Si - em contesta ell.
- Tres portes?
- Si.
- Una mica com aquests cotxes d'avui dia oi? Esportiu, llantes d'alumini, compacte...
- Doncs si.
- Que l'has aparcat malament potser?
- L'hem deixat aquí davant.
- Ah coi... Doncs vés, em sembla que hi ha un policia que t'hi està posant una multa.
En Pere s'aixeca com endut pel dimoni i s'aboca a la finestra. Crida. Diu que "ja l'hi val" que "és un moment" que "esperi que ara baixa i el treu" i surt del menjador de casa sense dir ni ase ni bèstia. Jo ric divertit. La meva filla mira ara per la finestra amb mi. Jo m'assec i acabo la camamilla d'un glop, miro el trencaclosques i hi poso una peça més. Començo a escoltar una discussió al carrer. La típica discussió del infractor i el policia. Sembla que en Pere no hi te res a fer. La meva filla s'ho mira sense dir res, torna a seure i s'acaba la infusió. Em diu que és tard. Que hauran de passar a pagar la multa i que ja és la tercera aquest mes. Que demà o demà passat passarà a dur-me un parell de trencaclosques més i que em pensi això del geriàtric, que m'aniria bé una mica de companyia, que Déu no ho vulgui que em passés alguna cosa jo sol a casa, que allà tindrien cura de que no em faltés de res i que ells seguirien venint a veure'm, que on s'és vist estar sol tan de temps. Jo faig veure que m'ho penso, miro per la finestra al meu gendre emprenyat guardant-se la recepta a la cartera, maleint i, finalment, cridant la meva filla perquè baixi d'una vegada, que marxen. Torno a mirar el puzzle, col·loco una altra peça.
- M'ho pensaré - li dic com sempre.