El tren

Miro enllà a l'horitzó,
El tren ja arriba a la seva estació,
El sol es va ponent,
I veig com arriba la gent.
Tinc tanta por que no goso moure'm,
M'agradaria dir en veu alta tot,
Allò que sento, però els ulls s'em perden,
En el tren que arriba depressa.
Sento el trequeteig de les rodes,
Que em recorda insistent,
La meva inmediata partida,
Cap un lloc desconegut.
Veig la fumera que sobresurt,
I es desfà amb l'albada,
El dens fum blanc,
Del carbó que em portarà cap a la meva destinació.
No goso apartar la mirada del tren,
Per por a perdre'm entre tota aquesta confusió,
Que m'envolta i persisteix,
Sense donar temps a la subjecció.
Tanco els ulls,
No vull mirar,
Senzillament espero,
A veure el que passarà.
El soroll cessa,
Juntament amb el vent que bufa,
I tot s'aboca a un silenci estrany,
Abans de l'últim cop de teatre,
El tren ja ha arribat.
Les portes s'obren,
Amb un soroll hidràulic incansable,
I el pito del tren s'eleva,
Entre la multitud que s'aglomera.
Pujo al tren,
Sentint unes mans que m'estiren cap a l'andana,
I unes que m'empenyen cap el que per curta estada,
Serà el meu sostre i la meva casa.
La ruta serà difícil,
Però no impossible,
Trobarè molt entrebancs,
Però crec que sortiré endavant.
Aixeco el primer peu,
Seguidament l'altre,
I m'enbarco en una missió,
Que em pot més que el teu amor.
El tren es despedeix,
Amb la seva marxa triunfal,
Emportant-se com a passatjer,
Un home que mai podrà oblidar.