El tren que es movia a velocitat infernal en direcció a la merda impulsat per una locomotora nuclear

"Els més feliços són també els que menys es preocupen de la realitat".

Segurament això ja ho ha apuntat algun savi o sàvia amb més arrugues que cara, molts cabells blancs o amb el cap totalment pelat. Fins i tot en el cas del sexe masculí o de les esquives dones peludes, persones de llarga i enrinxolada barba blanca convertida en un collonut tobogan per a la sopa, el te o el cafè amb llet. Val, això ho haurà pensat o filosofat amb més estil un d'aquests, d'una altra manera; però de ben segur que serà algun coco d'aquests que us dic, un afeccionat a inventar màximes i frases que tard o d'hora, quan sorgeixi l'ocasió, algú rescatarà d'un munt de papers vells i rebregats, subratllarà i dirà: "Aquell vell xaruc tenia raó!!... Ja ho deia en Sutano de can Fulano, ja... Quina ment, quina brillantor, quina visió!".
Bé, deixem-ho estar. La cosa és que aquests dies m'han vingut al cap aquestes paraules. He comés també el greu error de fullejar el diari, quelcom que m'havia proposat deixar durant un temps, doncs estava enganxat - De debò, va arribar un moment que era una malaltia. Me'ls llegia amb desesperació i amb l'únic objectiu de trobar opinions contraries a les meves per esprémer-me la neuroneta, i escriure alguna parida, el que fos! Només volia vomitar després tot un seguit de paràgrafs i creure'm durant una estona ser el rei del mambo -. Maleïda vanitat! I de fet, tan dolent és no tenir opinió per a res com buscar-ne una desesperadament, fins i tot per temes dels que més valdria ni posar-s'hi. En fi, anant ja al gra del que m'ha impulsat a escriure: diré per començar que no he seguit fil per randa tot el sarau aquest dels residus nuclears perquè sóc humà, i també miro cap una altra banda quan les coses no m'agraden gens. El que sé és de pura xiripa; coses com ara que anys enrere ja es comentava en veu baixeta que a França ja no ens guardarien més residus nuclears que aquí defequem, coses com que s'organitzaria una mena de concurs amb premi final per al pobre i infeliç poble que tindria un cementiri nuclear nou de trinca o també, és clar, que pocs amb dos dits de seny són els que dormirien tranquils sabent que pràcticament a tocar de casa seva hi ha l'autèntica caixa de pandora... Coses així, coses de passada, sense referències, sense buscar informació... Sempre és més divertit així!, dir el que et passa pel cap sense treure informes llarguíssims i referències i enllaços que ningú acaba prement, perquè si un imbècil que com servidor de vostès es guanya quatre duros fregint ous ferrats aconseguís treure una, una sola frase coherent!, del llarguíssim raonament que pretén fer, segurament serà més divertit i sincer que no extreure dades de per exemple on estan situades bona part de les centrals nuclears de l'Estat o a quina comunitat - com alguns en diuen - li toca sempre jugar amb totes les patates calentes que no agraden a la resta. A vegades prefereixes no informar-te gaire, perquè o et deprimeixes o t'emprenyes.

"Les paraules fidels no són belles,
les paraules belles no són fidels".
Lao Zi

Seguirem dient que aquell que afirmi "estar encantat o complagut" de tenir una tomba de residus RADIOACTIUS, - recordem-ho, aquest regal del cel que fa brollar diversos caps tan a bèsties com humans, mans esquerres de l'entrecuix, bonics càncers, disfuncions variades i demés meravelles - a dos carrers de casa, o al poble del costat, al nostre país, no està boig, no; sinó que és un simple dement mental o un simple cobdiciós. M'hi jugaria un pèsol que, una vegada construït l'espècie de bunker aquest, no hi faran cases unifamiliars al damunt o a la seva vora brillaran intensament una enorme filera de plàtans o alzines o garrofers o pins mediterranis o margarides o gira-sols per fer-ho meravellós o acollidor. Simplement perquè costaria una mica de trobar gent encantada o complaguda de viure i menjar i beure i parir al costat de tal aberració. Bé, probablement els raonaments que exposa l'alcalde, aquests de "diversificar l'economia", "ser valents i aprofitar l'oportunitat", de "que és la millor inversió de futur" jo també els entengui. A Tarragona tenen motius més que suficients per estar emprenyats com mones amb els polítics i la resta del país, perquè es senten tan o més menyspreats per raons de promoció econòmica com ens sentim nosaltres amb la resta de l'estat amb ñ. Però si cal fer-ne una metàfora de tot això, faria la de la típica colla de nens que deixa de banda un d'ells quan és l'hora de jugar a futbol, a bales, a la cuit o al que sigui. El nen que va tot sol pot actuar de moltes maneres per promocionar-se i sortir de la crisi personal que travessa a causa d'aquells malparits, però per comptes d'això el suposat xic exemple decideix divertir-se propinant-se ell mateix formosos cops de pal al cap fins que s'esberla com un meló. Segur que un psicòleg en trauria moltes conclusions profundes d'aquest comportament, però un totxo com jo asseguraria que el nen que decideix fer això és encara més imbècil que servidor.

Dit això, recordo també certa frase que m'han dit centenars de vegades, una que diu alguna cosa com ara que "mai cal tenir por per res, sinó respecte". Val, doncs personalment confesso que a tot el que insinuï o olori a residus radioactius o la paraula nuclear - tan bombes com centrals -, radioactivitat en general o demés basardes paraules, no els hi tinc gens de por, sinó un PÀNIC TERRIBLE que considero ben humà! Es el vell conte del pa per avui i gana per demà. Sí, tenim electricitat ara a canvi de què? A canvi de tombes de plom i ciment tancades durant centenars, milers d'anys. Qui sap què passarà d'aquí a tan de temps? Sí, es pensa en tot, es preveu tot, és molt segur, no passarà res... Això diuen. Però precisament sempre queda aquella angunia a les entranyes de les infinites formulacions "I si's": I si passa tal? I si passa qual? I si patatim? I si patatam? Doncs aleshores PATAPLAM!! Al ben mig dels morros. Es poden preveure moltes coses, sí, moltíssimes, però allò realment important és precisament allò que mai et passaria pel cap, allò que no puguis imaginar mai que passarà i t'engegarà tot a rodar. I quan passa, tot el que després diuen és la mateixa cantarella: "Era imprevisible! Com ho podíem saber?" Es clar, es clar...

"Por toda la tierra un desierto gris, una alfombra de acero y cemento. ¡Producción! Más tuercas y tornillos, más alambre de púas, más galletas para perros, más segadoras mecánicas para césped, más rodamientos de bolas, más explosivos instantáneos, más tanques, más gas venenoso, más jabón, más pasta de dientes, más periódicos, más bibliotecas, más museos. ¡Adelante! El tiempo apremia".
Henry Miller

Però no. Davant la crisi econòmica i energètica hi ha cracks que es dediquen a potenciar el consum de cotxes, fan anuncis als altres països perquè visitin les restes de les platges i boscos sota erols d'urbanitzacions, fan plans per mantenir obres i no per potenciar l'autosuficiència. Massa complicat canviar de sistema! Au, seguim en la mateixa línia... Sí, TOTS a consumir com degenerats! Només així salvarem el món. A tot drap les calefaccions!, endavant aires condicionats i les portes ben obertes! Demostrem el nostre PODER! Endegueu tots els llums per fer diürnes les nits! Som genials!, som déus! Correu cotxes, brum brum!, fem més autopistes, que surti fum de les targes de crèdit, més petroli, més i més; més xarxes d'informació, amunt satèl·lits, passem més cables, voleu avions, voleu voleu! Més transports, més llaunes i envasos als prestatges, més pisos, més casetes cuques i mones, més mansions, més canonades, importem, demanem... Més cobdícia! HO VOLEM TOT I ARA! TOT LLEST I FERM! VOLEM TOT EL MÓN A LA BOTIGA DE LA CANTONADA!, per no cansar-nos ni avorrir-nos massa intentant apreciant el que ja tenim aquí. Sí!, fem societat, fem cultura, fem globalització i llepem-li els ous a la lliberalíssima bèstia capitalista, fins que tot se'n vagi a la merda d'una puta vegada. I els del futur? Ja s'ho faran tu! Ja no hi serem nosaltres, serem passat. Nosaltres vivim! Ells tindran les lletres de la nostra hipoteca. Sí, endavant fins que tot faci un bon pet. Només aquesta formula de tirar endavant tenim nosaltres, els humans, els grans, els collonuts, els vanitosos fins les celles autoproclamant-nos pensadors i fenòmens racionals i intel·ligents que han deixat enrere els animals. Però ah!, som els únics capaços d'avançar cap a un futur on no prima respectar i sobreviure, sinó posseir, explotar, controlar i enriquir-se. Una reacció en cadena de Chernovils! Fantàstic!, festa de llum i pluja àcida a cada capital!, meravellós!, espatarrant! Acabarem traient-ne partit també. Vendrem granotes anti-radioactives als turistes, barrets mexicans de plàstic dur! Economia, societat, progrés...

Un càncer, això som. Una maleïda malaltia, un virus sempre afamat de control que es diu intel·ligent però no ho és prou per fer-se crònic per comptes de mortal. Pareu la locomotora nuclear d'una puta vegada, vull baixar d'aquest tren que em duu directe a la merda. Deixeu-nos, deixeu-nos vells decrèpits que decidiu per tots, deixeu-nos que preguntem i decideixin què voldran els vostres néts i besnéts. Voleu pagar la hipoteca dels avis macos? Voleu portar granotes grogues i vermelles i verdes i blaves a la discoteca els caps de setmana bufons? Voleu viure dins de bunkers? Però ah!, no hi ha resposta, no hi són encara, no poden contestar. Amb quin dret? Amb quin dret pressuposeu la resposta? Mentiu, cabrons, mentiu sense necessitat de preguntar. Pa per avui, gana per demà. Total, no hi serem, i si hi som, com ara amb tantes altres coses, simplement mirarem cap a una altra banda.

"El mal que fan els homes els sobreviu".
Shakespeare