El tren de la vida

Estem cansats d'agafar trens, d'esperar a les andanes, de córrer cap a l'estació… Són els trens de la vida amb destinació… la mort? A cadascú li para el tren en una estació determinada, esperant-li la rutina de sempre, una nova aventura, un ensopiment ple d'infelicitats, una nova vida … o vés a saber! A cada vagó, observo com les abelles brunzeixen.

Unes fan cara d'exaltades, altres d'eufòriques, altres estan cansades del tedi de la vida. Més enllà un altre eixam s'explica les desgràcies alienes o pròpies, unes altres són realment plenes d'infelicitat… El pol·len que les nodreix de vegades està en perill d'extinció: les esperances, els somnis, l'alegria, un somriure espontani, amistats que ens ajuden a fer més planer el viatge...

Què voleu que us digui? Jo també pertanyo a aquest rusc eixelebrat que s'exalta i s'emociona per les petites coses, per una trucada d'una bona amiga, quan em diuen "t'estimo", quan contemplo un paisatge... i també em desespero quan les sotragades de la vida em deixen sense l'aliment espiritual que tots necessitem per viure: somnis, alegries, sorpreses inesperades...

Crec que hem d'esperar sense ser impacients el nostre tren de la vida. Pot ser que el seu destí final ens arribi aviat o bé que encara ens resti molt temps per arribar a l'estació. És per això que totes hauríem de brunzir conjuntes i proclamar: "CARPE DIEM"!
Fruïm de les alegries que ens depara aquest tren: el de l'aventura que és la vida.