El teu bosc

Surts del niu, del nostre niu, dalt del nostre arbre,
fas un vol curt i tornes.
Vas fins aquell arbre, el de davant,
feliç, despreocupat
i voles, tornant.
Un vol més
i un altre,
un una mica més lluny, no massa,
sempre dins del nostre bosc
tornant un cop i un altre al nostre arbre, al nostre niu.
Voles, desprès de tempestes, fent caure perles d'aigua de mil fulles conegudes,
travessant, veloç, els darrers torrents de llum, abans del capvespre.

Arribarà el moment en què els teus vols s'allargaran en distància
provaràs d'abastar un altre bosc,
primer el més proper,
el del costat,
desprès el que el segueix,
i un altre i un altre
fins arribar a boscos més llunyans.
Però seguiràs tornant en un vol après, segur i enèrgic,
tornant a nosaltres,
tornant al teu bosc, al teu arbre, al teu niu. . .

Arribarà el dia en que el teu vol serà llarg, llarguíssim
llunyà, inabastable. . .
de ben segur trigaré temps a retrobar-te, a tenir-te,
a veure arribar el teu vol cap a mi.
Esperaré. . .

Per sobre de tots els meus anhels
estarà el desig de que trobis belles contrades,
silencis plens de respostes,
capvespres acollidors,
refugis nocturns,
i un vol sempre encoratjador, majestuós, ple de promeses.