lletraferit - ida

Lletraferit. Lletraferida. M'encanta la paraula. M'agrada en si mateixa, tal i com queda escrita i tal com sona al pronunciar-la: lletraferit, lletraferida.
Hi ha paraules que et criden la atenció i t'agraden des de el primer moment, aquesta és una d'elles. Jo ja coneixia el seu significat, sabia el què volia dir, però no la definició exacta.

lletraferit - ida adj. amant de conrear les lletres.

És preciosa. "Amant de conrear les lletres". Amant, conrear, lletres. Les tres paraules son maques. Curiosament fan un bon conjunt. Cap desentona. El diccionari, un cop més, m'ha emocionat.
Jo tinc la sort de tenir-ne un de molt bo. Ens el van regalar i el varem folrar amb paper de diari, varem pensar que feia més per ell, que el vestia millor, més càlid que un folre de plàstic. Té un lloc fix i concret a l'estant que li correspon, sempre està al mateix lloc i així ha de ser. És horrorós quan has de cercar una paraula i no el trobes. No pot ser. Has de saber sempre on és.. . Esperant.
Esperar és el que fa, perquè si ho pensem, no li donem el valor que té. És com que no destaca per res en especial. A casa tenim unes llibreries molt estimades, plenes i plenes de llibres, naturalment el diccionari viu allí, però ningú se'l mira si no el necessita. És injust. Només l'agafem, l'acaronem una estona i el tornem ha deixar al seu lloc, amb cura això si, però just per utilitzar-lo. Quan venen els amics a casa, sovint remenen els nostres llibres amb interès, inclús a cops ens en demanen un o dos per llegir. Però el diccionari no se'l mira ningú. I és un error.
El diccionari és el llibre dels llibres, totes les paraules dels altres llibres estan a resguard amb ell. És com si fos el pare i del seu contingut s'escapen les paraules cap altres llibres, l'obrim i volen, aquí i allà i nosaltres els lletraferits - ides, els que modestament exercim, li en robem constantment. Però la màgia fa que per més que n'agafem sempre les tornem a trobar ben posades al seu lloc.
Jo avui li he pres lletraferit - ida, l'escric en aquest text, ara el torno a obrir. . . Aquí està. Màgia total.
La paraula lletraferit - ida està al seu lloc. Ara cercaré "amant". Ja la tinc. Diu així:

amant adj. i m.i f. que sent amor per una cosa.

Ara "conrear". Aquí està. Diu el següent:

conrear v. tr. sotmetre (la terra, les plantes), a certs treballs i cures per fer-la fèrtil, perquè doni fruit. Cultivar.

Només em queda cercar la paraula "lletres". Cerco "lletra" naturalment. A veure.

lletra f. cadascun dels signes que representen els sons d'un llenguatge.

Bé, de totes les paraules he escollit només la primera definició que em brinda el diccionari. Ara ja tinc definicions clares i exactes i puc pensar que l'amor, els signes i el cultiu estan íntimament lligats i que son els lletraferits - ides els grans protectors d'aquestes paraules i dels seus sentits.
Es pot entendre ara, ben fàcilment, la immensitat d'aquest llibre que resta en silenci esperant oferir-nos tota la seva saviesa. Els lletraferits - ides no seríem res sense ell. Inclús, un cop perduda l'inspiració (estat temut per els que modestament exercim) el diccionari ens ajuda tot seguit. Obrim per qualsevol pàgina. A veure. Només la primera que he obert a l'atzar, a la plana de l'esquerra, hi he trobat seixanta-sis paraules escrites. Està clar que algunes son les derivacions d'una mateixa, llavors si conto altre vegada em surten trenta-vuit que, en principi, no tenen res a veure les unes amb les altres.
Es evident que amb trenta-vuit paraules una mica, ni tan sols una mica d'inspiració pot arribar. Com a mínim una pista. Ho provo, triaré tres paraules qualsevol d'una mirada ràpida. Ja les tinc: emboirar, embriagar i emigrar. Una mica d'imaginació, penso uns instants. . . "vaig decidir emigrar, embriagat per una boira de records . . .". Ja tinc un començament, probablement podré seguir. . .
Si desvio la mirada cap a la plana de la dreta trobo sense esforç: emissari, emoció i emparar: "aquell inesperat emissari portà sota la pluja una carta plena d'emoció, al llegir-la em vaig sentir emparada, llavors vaig decidir . . .". I així sens fi. Hi ha material de sobres. Pura inspiració. El gran llibre, un cop més, m'ha ajudat.
Ja no parlem de totes, de tantes i tantes paraules que dormen dins d'aquest llibre i que mai hem sentit dir o llegit i que naturalment desconeixem el seu significat. Llavors llegim, pensem i entenem. Ja en tenim una més. Ja forma part de nosaltres, potser en algun moment li donarem vida i serà el començament d'una poesia, d'un assaig, potser només d'un petit escrit en un petit paper que omplirà d'emoció a qui el llegeixi.
Treballant aquest text, ara fa un moment, jo n'he trobat una. És molt curiós perquè és una paraula que la meva avia diu tot sovint i que sempre m'ha agradat molt. Mai l'havia cercat en un diccionari i avui, ara, a la plana de la dreta l'he vist. La paraula és "emmirallar". Avui dia no la sento dir a ningú, tan sols a ella i m'emociona veure-la escrita perquè forma part de les nostres converses.

-No oblidis emmirallar-te abans de sortir filla - .

Emmirallar. M'encanta la paraula. M'agrada en si mateixa, tal i com queda escrita i tal com sona al pronunciar-la: emmirallar.

emmirallar v. tr. reflectir una imatge com en un mirall // veure's reflectida l'imatge.

Ja hi sóc altre cop. És inacabable, immens, fascinant, infinit. . .

Gràcies llibre de llibres, refugi d'inspiració, de somnis, bressol de paraules. . .
Gràcies estimat diccionari. Ets la meva millor aventura.