emma

Emma es va casar absolutament enamorada. Enamorada era la única paraula que necessitava per començar una nova vida. El ingredient bàsic. Vivia d'una manera tan natural aquest sentiment que poques coses es va plantejar de tot l'enrenou que suposava un casament. Just l'imprescindible: una ermita amb uns quants convidats, un viatge de noces tranquil dins el mateix país i tornar cap a casa. Un pis petit però acollidor i dues feines amb uns sous que permetien pagar les despeses, sortir algun cap de setmana a fer muntanya i compartir-ho tot amb el seu estrenat marit. Els unien moltes coses, moltes aficions i sobretot, estil de vida.
Desprès, molts anys desprès, si hi reflexionava, pensava que potser (només potser) haurien de haver estat més calculadors, més previsors. No era falta de responsabilitat, en absolut, era conformisme i simplicitat davant la vida.
Va arribar el primer fill arrodonint del tot l'estampa familiar i van ser uns anys tranquils i feliços. Tot anava pel camí que havia d'anar. Era el normal, el que tocava.
Però a cops, no saps ben bé ni perquè ni en quin moment, la vida es complica. Sempre hi ha un inici, un punt just on comença tot. Es com quan vas caminant per muntanya, dins un bosc, i sents, per un instant, només per un instant, que l'aire ha mogut de diferent manera les fulles dels arbres. Si ets muntanyenc saps que és un senyal. Saps que la tempesta és a prop.
I així va ser. Les dues feines van començar a trontollar, la de l'Emma les hores de col·laboració es van anar reduint i els objectius proposats per l'empresa, on treballava el seu marit, eren cada cop més difícils d'assolir. Si no s'aconseguien minvava, i de quina manera, el sou.
Van començar a acumular factures, a parlar cada mes amb el propietari del pis demanant una setmana més de termini per cobrir el lloguer i poc a poc l'espiral de deutes els ofegava.
Generalment els esdeveniments de la vida no es trien a dies i hores convingudes per rebre'ls a casa teva, a la teva mida i conveniència. Més aviat es presenten sense demanar permís, trucant a la teva porta insistentment, tal com va passar en el moment que l'Emma va emmalaltir. Va ser aquella petita, minúscula gota que no et treu la set de cap manera però que fa que el vas es desbordi del tot, inundant esperances, petits anhels, detalls ínfims que queden negats potser per sempre més.
Van ser uns anys molt durs. Afortunadament l'Emma es va recuperar però el sentit comú va determinar que el seu lloc (i encara amb molt esforç) era a casa, fent les feines domèstiques del dia a dia i amb la motivació de cuidar la família, que en aquell moment ja constava d'un segon fill molt desitjat que arribà un any abans que tot s'ensorrés.
La vida havia fet un gir radical per ells. Fills de famílies benestants, no s'havien plantejat mai un fracàs o un problema com aquell. Els pares havien treballat, tenien vivenda, oferien uns bons estudis als seus fills i finalment gaudien del reconeixement i el prestigi d'una vida ordenada. L'Emma i el seu home van fer el mateix, potser amb més conformisme i menys ambició, o quasi cap; però els temps d'una generació i l'altre no tenien res a veure i els resultats tampoc.
Aquell ingredient bàsic i noble, aquella paraula "enamorada" potser no era suficient. A cops l'Emma sentia dins el seu cap les recomanacions familiars, els consells, més aviat sentències, dels seus pares, alguna recriminació, sovint, sobre la seva "poca ambició", "si n'haguessis tingut, si haguessis pressionat al teu marit", "si no t'haguessis conformat amb el que tens i el que no tens i que probablement aquest pas no tindràs mai"... L'Emma sentia però no escoltava. Una de les frases propietat exclusiva de la seva família era "Ha fet molta sort". Aquesta frase feia referència a les noies, a les noies en el moment que es casen. "Ha fet molta sort". Amb això estava tot dit, això ho incloïa tot, financera i econòmicament parlant. El demés, totes les altres virtuts o qualitats del marit en qüestió es donaven per suposat. I si no les tenia, si això no existia, tampoc tenia tanta importància. Aquella noia, fos qui fos, tenia la vida més que resolta. Ja n'hi havia prou.
Però l'Emma no en tenia ni per començar, ella tenia el seu ingredient, aquell tresor que malgrat tantes dificultats impregnava tots els racons de casa seva, de la seva vida i del seu pensament.
Llavors ho va decidir. Ella posaria tot l'enginy i tota la seva saviesa per equilibrar la situació, per sortir ben parats de tot allò, per ser feliços malgrat tot i sobretot per començar a col·leccionar moments irrepetibles que passats els anys serien tresors. Faria com que no passava res, era la vida d'ells i de ningú més, no tenien que amagar-se, ni aparentar. L'important era mantenir sempre l'equilibri i sobretot relativitzar. Relativitzar et dona la oportunitat de tenir més espai, més visió, altres alternatives. Sabia que seria molt difícil, que hauria de fer molts sacrificis, de rumiar, de fer càlculs i mil cabrioles per sortir d'aquella situació, o com a mínim, portar a bon terme la vida de la seva família. Però estava decidida a fer-ho. El problema s'havia convertit en motivació. Aniria aprenent poc a poc.
Mai es rendiria. Mai claudicaria. Allò era un repte, era un pols amb ella mateixa i guanyaria. Si hi sumava la gran admiració que sentia pel seu marit, per la quantitat d'hores que treballava amb sous molt curts, sense cap queixa, l'empenta encara era més gran.

Navegaven junts en el petit vaixell. A coberta els dos fills guaitant confiats, sentint la brisa de la vida; al timó el seu home, indestructible, contenint emocions per no perdre ni un gram d'energia, de fortalesa. . . i a proa, davant de tot, en el punt més alt, amb els cabells al vent, amarada d'aigua de mar i alguna llàgrima, l'Emma, sempre l'Emma governant aquell vaixell en un mar immens, sortejant illes de gel, cercant camins i allunyant tempestes esfereïdores.

"Mai em rendiré. Mai. I a partir d'aquest moment, en aquesta (per segon cop) nova vida hi afegiré un altre ingredient, la paraula il·lusió. Cada dia la cercaré, com sigui."