Homenatge

Tarda freda d'hivern. Escriptori endreçat, hores per endavant. Podem treballar. Com cada tarda, feina per fer. Deures de classe.
Avui tenim?
Coses per acabar, poc problema. Però hem fet la primera classe de llatí.
Ah, fantàstic! Em fa il·lusió. I que tal?
No he entès res.
. . . primera declinació?
Sí. "rosa, rosa, rosam" és jo, tu, ell . . .?
Nooooooo !!!!!!!!! Tranquil, ara ens hi posem.

Aquesta tarda freda d'hivern, tarda de deures, Atenea i Minerva han entrat a casa. Elles regnes de la Saviesa, i nosaltres simples aficionats. Aquest any necessitarem l'ajut de Minerva, l'any que ve la d'Atenea, i jo ara ho intentaré. M'haig de situar trenta anys enrere. Quants records.

La Marga i jo estem assegudes a classe i ella entra per la porta. Entra el seu cabell blanc, les seves ulleres rodones, la faldilla de llana i mitges gruixudes, a la ma esquerra la seva bossa de cuir negre plena de papers, apunts i llibretes.
S'asseu i parla, ens atrapa la seva personalitat, els seus coneixements, el que ha preparat amb cura, un tresor. Ens ofereix inquietud cultural.
És la nostra mestra de llatí i grec i hem quedat atrapades, des de fa molt temps, per el blau dels seus ulls. El blau del cel de Grècia.
Ens explica moltes històries, vivències, ens entusiasma. Ens fa entenedores i practicables dues llengües arraconades en el temps, les desperta i les fem nostres. Ens assegura, que si un dia tenim la fortuna d'anar a Grècia, veurem el cel més blau que hi ha arreu. Té un color, diu, únic. Només Grècia pot tenir aquest cel. No perdeu el temps buscant, no el trobareu enlloc.

Avui dia sembla increïble, però fa trenta anys no teníem classe de català. Els meus fills no s'ho creuen, però és veritat.
La nostra mestra ens la va oferir i nosaltres varem acceptar entusiasmades. Al migdia, desprès de dinar, pujàvem a classe i només per amor a la nostre cultura . . . apreníem català.
Era la seva estona de descans i la nostra de pati. Nosaltres la varem convertir en la nostre "estona de català". Més blau d'ulls. Més entusiasme.
Ens va guiar a l'ensenyament de la llengua catalana d'una manera altruista, absolutament desinteressada, cap al camí de les nostres paraules, de la nostra identitat, de les arrels, dels nostres sons. Sons propis. De la pàtria en tota la seva essència, la pàtria que és la terra. I de la terra emanen les paraules i les paraules son el lligam dels habitants de les nostres contrades.

Rosa Ventosa, llum de les paraules.
Per sempre llum del cel de Grècia.
Gràcies per ser la nostra inquietud cultural. Per guiar-nos.
A la meva pell hi porto un tros d'aquesta llum, un tros de tu.
Fins sempre.


(Ja heu arribat? Sou a Atenes? Dóna les gràcies al mestre per aquest viatge d'Institut i gaudiu tots molt!!!. T'estimo fill, un moment . . . i el cel?)