El somriure del migdia

El somriure del migdia
Ell la veia passar, cada dia, des de la petita finestra amb el bastiment pintat de groc. Sempre passava a la mateixa hora, caminant distreta. Ell intentava endevinar els seus pensaments, les seves emocions, els seus somnis, com seria tota la seva vida. Quins secrets amagaria darrere aquells ametllats i grans ulls castanys rere aquella mirada perduda. A la nit es dedicava a escriure poemes, en la seva diminuta habitació, al seu ordinador. Li va fer un poema inspirat en un dia plujós i de molt aire, quan ella havia passat, calçant uns botins vermells de goma i lluitant per sostenir el seu paraigua color ocre. També li havia escrit en un calorós dia d'estiu: ella portava un lleuger vestit florejat, fet d'una tela molt fina i suau: semblava suada, però això no li treia la gràcia. Era pàl·lida, exageradament pàl·lida i fràgil. Ell seguia allà, darrere la finestreta d'un primer pis, ocult pel gran plataner. La mirava i li escrivia des de la seva vella cadira de rodes. Un dia ella va mirar cap amunt, el va veure i li va somriure. A partir d'això, ella el saludava cada dia. Llavors, la seva vida va començar a girar al voltant del somriure del migdia. Van ser els seus dos amics i veïns que el van animar a convidar-la a fer un cafè. Vencent tota la timidesa, va fer la invitació i, per sorpresa seva, ella mateixa va suggerir la cafeteria de la cantonada, el dissabte a la tarda. El seu cor es va disparar. "Estàs enamorat", li va dir el vell i gros veí de la planta baixa. "Et posarem maco", va acréixer l'alt i prim veí del tercer. En el dia marcat, ell estava fins marejat per l'excessiu perfum que li havien tirat pel coll. Finalment, va agafar el seu quadern vermell: hi havia els seus poemes, els seus relats, les seves notes, tot el seu jo. Va arribar abans d’hora i, mentre pensava en que passaria quan ella veiés la cadira de rodes, va sentir un eteri perfum d'orquídies. Allà era ella i li va regalar, un cop més, aquell bell i sincer somriure...