El solitari habitant del primer primera

Les campanades van acabar de sonar quan, com de costum, en Miquel tenia encara la boca plena de puré de raïm. Oficialment, començava un nou any; tècnicament, tot seguiria ben igual a les darreres setmanes, o això s'esperava. Va empassar gola avall aquella pasta agredolça, molest en l'intent per l'existència d'algun pinyol que es resistia a ser esclafat pels queixals i va fer un glopet -per ajudar-se a empassar més que no pas pel plaer de les bombolletes- de la copa de cava que, aguantant el capteniment sobre les estovalles, s'havia convertit en l'única companyia que l'home tenia a taula.
Mentre en aquell insuls primer primera terrassenc l'avorriment i la inactivitat s'imposaven de nou, al televisor uns personatges llunyans vestits per l'ocasió començaven una gresca i uns crits que el solitari habitant del primer primera mirava desinteressat. La música, que no suportava, ni tan sols provava d'escoltar-la.
Quedaven enrera dotze mesos de penúries i contradiccions, en els que l'home ho havia perdut pràcticament tot: la casa, la dignitat, la feina, un munt de quartos, la dona, el millor amic -aquest dos darrers en forma de pack i el mateix dia, després de trobar-los rebolcant-se sobre l'estoreta dins la tenda de campanya durant les vacances de setmana santa- i, sobretot, l'oportunitat de demostrar a la resta del món que no era un calçasses, tal i com molts s'imaginaven.
Era el primer cap d'any que passava sol, reclòs en la melangia indiferent d'aquelles parets humides pel pas del temps. Duia tota la setmana preparant-se psicològicament per a tan entranyable festa, però qualsevol intent d'imaginar-se un dia com aquell en la més immensa solitud havia estat insuficient davant la veritable cruesa de la realitat. Un parell de llàgrimes mandroses van afermar aquella sensació.
Es va alçar de l'única cadira que tenia -no en necessitava cap més ja que les visites acostumaven a ser molt eventuals- i va apagar l'aparell que animava inútilment i sense massa gràcia la sala. Només una proposta tenia sentit en aquella situació, així que en Miquel es va dirigir lentament, com si d'un càstig es tractés, cap a la seva cambra, disposant-se a dormir per primer cop aquell any. Ni tan sols va passar pel lavabo abans de ficar-se al llit i adormir-se, una tasca que no va ser gens difícil.
Unes altres campanades el van despertar hores després. Les tres del matí i els metàl·lics sons del rellotge de paret l'havien desvetllat per complet. Des del llit, encara ajagut, l'home va començar a mirar per les escletxes de la persiana i va parar atenció per si sentia alguna cosa. La festa seguia fora del seu pis. Música a tot volum procedent de cotxes i locals, crits i càntics accentuats per l'alcohol i, fins i tot, algun escandalós petard llançat per festejar l'arribada del nou any van esmicolar en segons el silenci que en Miquel havia importat del seu son. Però no hi havia res a fer en contra d'aquells temibles terroristes del descans; era cap d'any i possiblement la policia de la ciutat també celebrava la revetlla, això sí, a la seva manera: multant als afores de la població i de forma exagerada conductors beguts fins al moll de l'os.
Els propers intents de recaure en un turbulent malson, potser d'un resum de la seva vida -una opció molt més recomanable que escoltar els sons que provenien de fora- van ser en va. El solitari habitant del primer primera estava ben despert i no podia ni aclucar els ulls. Va creure que un glop de whisky l'ajudaria a adormir-se de nou, i per provar-ho no va tenir cap més remei que alçar-se del seu còmode, i ara ample, llit i caminar cap al moble bar del menjador. Aquell era el seu petit tresor, el racó on amagava el més valuós que li quedava en la seva funesta vida: l'alcohol. Va omplir-se dos dits del seu licor preferit i els va fer baixar gola avall d'una sola tramesa. Va restar després en silenci, ara amb el got buit a la mà i va vigilar les accions dels seus conciutadans des dels foradets que havia deixat a la persiana. Sense angle no podia observar si hi havia gent o no, al seu carrer. Va estibar dissimuladament la corretja i va apujar aquell improvisat teló de PVC fins al mínim necessari per poder començar la funció. Efectivament, un reduït grup de joves festejava amb gran xivarri l'inici del nou any i, justament, davant del portal on tenia el pis en Miquel. L'home va dubtar de l'hora de cloenda d'aquell acte social, però va prendre del cert la idea de que ja no dormiria més en tota la nit.
Després de beure's un tercer -o potser quart- got de whisky a ritme d'una repetitiva i porfidiosa música, el solitari habitant del primer primera va alçar-se de la butaca on s'havia refugiat per dirigir-se sense més preàmbuls cap a la cambra. Estava cansat d'aquella estúpida situació i va decidir posar-hi remei abans d'embogir per complet. Es va treure el pijama i es va vestir sense cap mena de criteri, posant-se un insípid jersei que ja tenia uns quants anys i enfundant-se dins d'uns estrets pantalons que no l'afavorien gens. L'aspecte era el menys valuós en aquell cas, al contrari de la motivació i les ganes, que realment eren molt més importants i, sens dubte, s'havien de tenir molt en compte. Es va calçar, no pas amb les sabatilles d'anar per casa, si no amb les que normalment -o fins feia uns mesos-utilitzava per anar a fer footing. Es va fregar els ulls, assegurant-se d'aquesta manera que no tenia son. Va sortir de la seva habitació. Va fer un darrer glop abans d'abandonar el pis i va baixar les escales que el separaven de la festeta que l'havia desvetllat.
No va caldre desitjar un bon any, ni tan sols saludar amb un pelat hola. Un dels joves el va convidar, afectat de forma penosa per l'alcohol que a punt estava de tombar-lo, només en veure'l a prendre de l'ampolla que alegrement li oferia un líquid d'estranya composició. Segur que ni ells mateixos, els nois i noies que allà bevien i havien preparat, sense gens d'experiència, aquell singular còctel sabien exactament el que configurava tal beuratge. Lògicament, i sense pensar-s'ho dos cops, en Miquel va refusar aquella oferta. El jove, sense ofendre's ni alegrar-se'n, va girar cua amb el mateix somriure amb que s'havia presentat tan generosament a aquell nou invitat.
L'home va observar el panorama. Tres nois de no més de vint anys, entre ells el que ja coneixia, cantaven i reien agafant fortament ampolles de dos litres que, hores abans, havien estat el recipient d'una inofensiva Fanta. Una parella -suposadament composta per un noi i una noia però sense posar la mà al foc a tal conclusió- es menjava a petons, tots dos asseguts a la vorera, gairebé ajaguts, entre cotxe i cotxe, i a punt d'arribar una mica més enllà en aquella relació que en Miquel va suposar que no feia massa que s'havia iniciat. A l'esquerra, un altre noi, assegut amb el cap entre les cames, visiblement afectat per les barreges destrossa-fetges que havien preparat, seguia prement amb el puny ben tancat el coll de l'ampolla. Prop seu, i aguantant amb molt de compte la tenyida cabellera d'una mossa que vomitava entre sanglots, una altra noia a qui poc li faltava per trobar-se en la mateixa situació de la seva amiga. Fins i tot semblava que alguna altra silueta, estirada com un plom en la penombra d'un portal de l'altra vorera, dormia ja la mona sense cap mena d'intenció de seguir amb la festa. Era terrible veure tots aquells marrecs en tan lamentable situació.
En el cor d'en Miquel va rebrotar la compassió. Aquella imatge urbana l'havia colpejat fortament on més mal li feia: el record. El record de que un temps enllà ell havia viscut en aquelles mateixes condicions, creient -potser enganyat- que el què feia era la millor opció, va rebrotar en el seu pensament. Per què no? Era cap d'any, el dia ideal per cometre una bogeria. Quan el dia s'alcés, amb ressaca o sense, en Miquel sabria, com potser també els altres nois, que la vida encara no s'havia acabat. Sí, potser sí. Era bona idea.
Va tornar al seu pis amb una única intenció. Ell no ingeriria, per res del món, les barreges que li havien proposat tan gentilment. En ser a dalt, va agafar el got acompanyat per la proporció exacte de gel i el whisky, i per què no, un havà que semblava força gustós. El solitari habitant del primer primera no fumava, però guardava aquell cigar del darrer casament al que havia assistit per a una ocasió ben especial. Va tornar a descendir les escales que el separaven del carrer i es va reunir altra vegada amb els joves que, tot i no haver abandonat cap de les seves activitats -només la noia que vomitava havia aturat la seva hemorràgia etílica i reposava mig asseguda sobre el capó d'un cotxe-, semblaven un pèl més enfonsats en el pou de l'alcohol.
En Miquel, got mig ple en una mà i cigar ja encès en l'altre, es va asseure a la vorera, al costat del xicot que premia amb el puny ben tancat el coll de l'ampolla. Després de saludar-lo discretament i sense esperar una resposta que, d'altra banda, mai hauria arribat, l'adult va iniciar una agradable conversa, combinant sentències ocasionals amb calades i glops. Tot i que el jove no semblava posar-hi massa interès -segurament no s'assabentava de res del que passava al seu voltant-, en Miquel va seguir amb les seves paraules. Va deixar de banda el petit i intranscendent detall de la falta d'atenció per explicar, amb pèls i senyals, el lamentable transcurs dels seus darrers nou mesos. El whisky es va acabar, però la història no, i sense demanar permís, va apoderar-se de l'ampolla que el noi sostenia. El jove estava completament adormit, així que va ser una tasca ben senzilla fer-se amb aquell xarop matasans. El solitari habitant del primer primera que havia abandonat les seves parets per unir-se a una suposada festa de cap d'any va seguir narrant, ara per a ell mateix, detalls de la seva vida mentre anava bevent de l'estranya poció, fins que no va poder més.


-Quina vergonya, a la seva edat!
-Quin mal exemple que dóna, aquest!
El Sol començava a regnar el cel des d'u
n angle encara tímid. La llum que ja emetia era suficient com perquè la gent sortís de casa i donés una volta pel veïnat. La gent gran, com sempre, la més puntual a llevar-se els dies de festa.
La Concepció i la Maria Rita contemplaven esglaiades la trista imatge d'un home de quaranta anys, conegut al barri, adormit com un nen al portal de la seva pròpia escala. Dels joves no en quedava ni rastre; tan sols una ampolla de dos litres de Fanta buida i abraonada sota el braç del solitari habitant del primer primera.