El Senyor de Milany

Un relat de: prudenci

En la nit el temps brogia com una espasa candent
I el vell viatger venia d´algun lloc llunyà amb el vent.
Vora el castell s´acostava poc a poc savi i silent,
Amb el farcell de la vida i de la mort el cabdell.
Dins vora la llar medita, jove i intrèpid senyor
De Milany el qui governa, sobre la mort i el dolor.
Pensa en els anys que li queden i es veu la mort tant a prop
Degut a les cent batalles en què ha lluitat i els mil cops
Que li han deixat mal ferides totes les parts del seu cos,
Que el senyoriu donaria per esquivar-la si es pot,
I viure amb la mort enrera fins a oblidar-la del tot.
El viatger truca a porta en aquell moment cabdal
Mentre li obren les fulles a fora al vent li fa un clam
A la tempesta boscana i al tro i al llamp i a l´aram
Arrapat damunt la serra de Magdalena amb afany
Perquè li donin posada, car ve de lluny i és malalt
De caminar tantes hores sota la pluja bleixant.
- D´on veniu? -li diu rebent-lo el castellà de Milany-
D´on veniu a aquestes hores sota oratge tant estrany?
Preneu seient a la vora de la llar i l´encenall
Que parlarem -puig m´és hora - de la mort i el seu parany...
L´esquerp viatger s´acota prop del foc amb gest ombriu
I no surt mai de sa boca cap paraula, ni somriu,
Només escolta la queixa solitària del senyor
Que pensa en la mort i es deixa dur per paraules sens to.
Tal és la punyent angoixa que assaona son cor sol,
Quan la mort propera posa damunt son seny vels de dol.
Passa la nit, la tempesta va canviant-se en lluïssor
De sol que encén la congesta de llum daurada i l´olor
De la terra humitejada omple el pit de bon desig,
Mentre el brogir de la fosca va transformant-se en oblit.
En créixer l´estel del dia el viatger , ja marxant
Li diu al jove que el guia fins el pont, lo acomiadant
Sabeu senyor que m´agrada el que vos m´hau dit avui
Sobre aquesta vida curta en què teniu tant antull.
Jo per agrair-vos l´obra que heu fet en mi os dono doncs
Que pugueu viure les hores que duri al foc vostre tronc.
I perdent-se en la sendera l´estrany viatger s´allunyà
De Milany on la promesa de vida i mort hi restà.
El senyor, corrent amb esma s´acosta al foc ben encès
I treu d´una llambregada el tronc, la cendra i el pes
Que a dins de la seva ànima hi pesava més i més.
Pero no sap encara l´ànima del jove senyor corprès
Que vida i mort son la cara contraria d´un mateix bes:
El bes de l´hora arribada com ombra entre llums, revers
D´una moneda pagada com llum entre ombres d´anvers.
El de Milany amb la soca amagada a un lloc pregon
Viu i viu entre besades i s´en riu ja de tothom.
Veu com moren ses germanes, com moren veu fills i amics
I només pensa en les ganes que de viure té essent ric.
Però no s´adona encara que sa riquesa és el pont
A la riquesa més magre que home pot tenir a aquest mon
Que és viure sense adonar-se que menyspreava a tothom
Amb son cor inflat de vanes i orgulloses il.lusions,
I no pensar en les besades que pot trobar en l´altre mon,
Ans el nega i no li agrada el pensar que hi van tant bons
Com dolents, car és morada on recullen mals i béns
Les ànimes descarnades dels homes morts al seu temps.
Ell vol defugir el judici i les culpes perquè pot
Viure amb aquell benefici que li donà antany la Mort.
*
Van passant els anys i l´home no s´adona tanmateix
Que se li tornen arrugues tot el que abans greix,
Que el muscle esdevé pell magra, que la cara se li esmuny
I que cada jorn que passa es fa més feble el seu puny.
Que no riu com a vegades solia riure joliu
I que no plora ni es para a pensar en la Mort que viu.
I passant anys passen segles, i els segles es fan anys mil
I del seu castell ja en diuen del de Milany senyoriu.
I ell, per fi, pren consciència de l´errada del seu cor
Que n´era prendre per ciència l´escapar-se de la mort...
I ara desitja trobar-la, però ja no es mou ni pot
Arribar fins a la sala on el tronc rau igual que or
Que fa rics però sempre enganya, que brilla molt però sent poc,
Que és dur com l´acer d´Espanya, per fora, però sense cor.
I parla i demana ajuda als servents del seu castell
Quan ja no pot de l´arruga treure´ n un bocí de pell,
Quan les cames ja no es mouen ni la veu li pot sortir
D´una gola tant antiga que ningú entén què vol dir...
Ja parla una llengua estranya per la gent del seu voltant
I no hi ha força ni manya que el tregui del vell encant.
Tanmateix, de matinada, un dia de sol lluent
Arriba a la portalada un cavall sec com el vent
Que bufa de tramuntana enduent-se el cel amb ell.
L´home que truca a sa porta n´és un estrany viatger
De rostre antic com l´història, de cos jove i semblant bell.
S´adreça al senyor que enterra ja la llum del seu mirar
Dessota d´una desferra de mil anys sense estimar
I li diu amb llengua estranya que cap servent comprengué
L´adreci sense recança al lloc on el tronc dugué.
Li pregunta si la vida li donà lo que ell volgué
I si les seves ferides s´han curat en passar el temps.
Si - diu Milany- les ferides del meu cos ja s´han curat
Però n´ha nascut una altra en l´ànima, del pecat
De viure molt i a deshores i amb diners, i sense amor
Ni persones a qui dar-lo, ni ganes d´encendre el foc
De la fe en un Deu, ni amar-lo... car si així ho hagués fet
Fa mil anys que per besar-lo fins la vida m´hagués tret
Deixant cremar al foc de brasa el tió que m´ha desfet.
L´home estrany s´en va a la torre i agafant el tronc ressec
El llença a la foguerada per sempre, i amb ell els fets
Que el senyor de Milany duia dins l´ànima escrits. Després
Besa al front aquella imatge d'home que en un temps fou
I s´esmuny entre el paisatge d´un matí tot ple de sol.
Mentre el de Milany moria, ara si, però amb el consol
D´haver entès la resposta d´una nit de llamps i trons
En què el seu cor demanava que la Mort donés raons.
Fora del temps s´escoltava crepitar el foc d´un vell tronc.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: