El sac dels records

Recordo des de sempre, la mama remenant de tant en tant un saquet de cotó ple de fotos molt antigues, de testament i últimes voluntats escrites amb ploma. Manuscrits doblegats i esgrogueïts pel pas del temps, més vells que l'anar a peu.
Formen part de la seva herència familiar i els té en gran estima. D'alguna manera, els considera petites porcions de vida que s'han anat passant dels uns als altres.
Simbòlicament, el punt d'unió amb els avantpassats, la seva forma de no perdre mai els orígens.

Guarda papers que em fan al·lucinar. La factura de la màquina de cosir que li van comprar per 3.500 pessetes, quan va començar a anar a modista als onze anys.
Les fulles de salari del seu pare de quan treballava a la bòvila, els llibres de relacions laborals de quan era representant sindical a l'any 1957, llibretes petites on ell s'apuntava acudits, anotacions de punts acumulats a la feina, preparacions de productes per guarir els arbres fruiters de les plagues. Les lletres escrites amb bolígraf blau estan diluïdes i les anotacions fetes a llapis gairebé s'han esborrat, però s'endevina l'estimat segell de la seva mà.
El meu avi va morir quan la mama tenia dinou anys, llavors jo només tenia tres mesos i crec que ella no va arribar a superar mai del tot aquella separació.
Eren com ànimes bessones...
Té els records tan vius com el primer dia, el pas dels anys no li han fet oblidar ni un mot, ni han difuminat el clar somriure del seu pare.
Jo només l'he pogut veure en fotografies i si l'esguard d'uns ulls són el reflex del cor, realment el seu devia ser molt i molt tendre.

Sempre se'm fa realment estrany perdre'm entre tantes antiguitats, reconec què té un punt d'encís que em fa pessigollejar la panxa.
Hi ha documents que daten de l'any 1900. Em dóna la sensació d'haver pujat a la màquina del temps, instants on els ulls i la ment fan un intent d'immersió en una societat de fa més de cent anys.
Intento endevinar que sentien aquells rostres en blanc i negre, amb un posat seriós i digne. Els homes amb una barba llarga i ben arreglada, vestits per l'ocasió, molta foscor en les robes i en els ulls.
Les dones amb vestits estrets fins a la cintura i tancats fins al coll, amb dotzenes de menuts botons guarnint el pit engabiat dins del vestit, les mànegues bombades de dalt i estretes del colze al canell, les faldilles bufades pels enagos. Els cabells recollits, el cos una mica rígid, la felicitat continguda.
Al rostre només l'esguard d'un tímid somriure...
I els nens, vestits amb pantaló negre de vellut a mitja cama i sabates de xarol, camises blanques i polides.
Les nenes amb vestits bufats d'organdí, amb mitges blanques i grans llaços al cap, també amb l'esbós d'una rialla abreviada.
Llegeixo de nou les últimes voluntats del besavi de la mama per part paterna, on deixa ben clar que volia un enterrament amb tres capellans i destinava una quantitat de diners a que se li diguessin misses.
Les seves tres filles havien heretat de dot 10 camises, 2 llençols, 2 draps de cuina, 2 tovallons, una tovallola de batejar, tres parells d'enagos i una manta.
Els dos fills un vestit d'estiu, un de pana i diners. Crida l'atenció que totes aquestes coses quedessin enregistrades davant notari.

També apareixen fotografies acolorides a mà, amb tons pastel, que un oncle de la mama pintava lleument en un intent de donar-les-hi més vida. Aquest home, tenia una gran sensibilitat per la música, va estar autodidacta, arrencava pèls dels cavalls per construir improvisats instruments de corda. Reproduïa i composava partitures, aprofitant la llum del fanal del carrer, per pagar-se els estudis.
Va estar professor de piano al conservatori durant molts anys.
Al sac també es conserva una partitura de "L'emigrant" escrita amb ploma, amb la lletra de la cançó a sota.
També hi ha cartes i sobres que guarnia amb dibuixos d'aquarel·les, especialment amb flors i fruites, on l'encís de les formes i els colors no s'ha marcit ni mica ni gens.
Evidentment, gairebé tots els protagonistes de les històries d'aquell sac de cotó són morts.
L'altre dia, totes dues els vam rescatar de nou del pou de la foscor.
M'agrada com m'explica qui són els personatges i les peripècies que van passar, totes les vivències que d'alguna manera li van ser transmeses i que reté tenaçment dins la memòria, instants d'antigues vides que corren per la seva sang.
Intento veure'm reflectida en algun d'aquells rostres, però jo no sóc com ella, amb les arrels tan fones, d'aquelles que s'agafen al substrat dels records per no perdre la lluïssor del que un dia van estar fulles verdes.
I és que jo, tinc més aviat tendència a desprendre'm de les coses, crec que els moments més importants del passat els duc al cor i la herència genètica a la sang, encara que per mi, no és essencial ni molt important.
Les arrels em són difícils de definir, un concepte abstracte i ambigu.
Ja fa bastant temps, vaig decidir no viure molt aferrada als records, això no vol dir que no estima aquest vincle que forma part del que jo sóc...
Potser va estar una decisió que em va impulsar a volar més lleugera cap a endavant i vaig trencar sense melangia, rancúnia, ni dolor tots els diaris on estava emmagatzemada la meva vida.
En vaig recollir l'extracte del que en tot moment vaig estar i el vaig barrejar amb els batecs que repiquen cada dia com campanes al vent.
Però si un dia la mama m'ho demana, m'enduré el sac i procuraré fer-lo indestructible. Passaré generació rera generació el que m'ha contat, potser algun d'ells en traurà millor profit i immortalitzarà instants llunyans, perduts en el temps.
El demà sempre és i serà imprevisible...
Aquelles arrels que la meva mare alimenta des de sempre, amb tanta il·lusió, abraçant les branques dels altres arbres, no poden morir en l'oblit.
La comprenc, estimo la seva dedicació, encara que no la comparteixo al cent per cent.
D'un temps ençà, he fet del meu cor una mena d'oficina sense papers, però sempre hi haurà un lloc pel saquet dels records i per d'altres coses que amb tant amor han estat rescatades dels forats de la memòria, passant de mà en mà, com abraçades gairebé imperceptibles.

Ara ressegueixo els tres sobres pintats amb aquarel·les que li he demanat per escannejar. Els pètals rosats que encara semblen vius després dels anys, els verds tan reals de les fulles, les poncelles encara tancades i el detall de les punxes. Imagino la paciència i la dedicació emprada, devia utilitzar pinzells molt fins per aconseguir un traç tan precís i delicat.
Aquelles partitures amb anotacions fetes a llapis, mig dormides entre els tons ocres del paper.
La meva filla les rescata del passat amb els seus dits joves acaronant les cordes del violí.
En aquests breus però intensos instants, comprenc la màgia d'haver conservat aquestes relíquies.

Aquells rostres amb esguard seriós i llunyà, semblen somriure travessant l'enorme distància que ens separa.
Crec què els he contemplat amb una nova mirada, ells han espolsat el pes feixuc del temps i m'han dictat lenta i suaument aquestes paraules.
Tot plegat esdevé una estranya barreja de sensacions.
Remors de fulles seques, regust d'amors tendres, olor de misteris humits, bategant lleument dins la meva sang.
Acaronen la pell del meu cor i s'escapen volant entre els meus dits...