"el que val la pena de veritat" - els pets

El motor va fer un soroll molt estrany. A tots ens va fer un bot el cor, però ningú va saber que passava exactament. Només van fer falta alguns minuts per saber-ho: l'avió anava caient sense control. La gent va començar a xisclar desesperada. Un sentiment de ràbia i impotència es va apoderar dels cossos de les cinquanta persones que devíem viatjar cap a Barcelona. A mi només em va estranyar una cosa. Jo. Enlloc de pensar que tot havia acabat em vas venir tu al cap. El teu somriure. Els clotets que se't feien al riure. Els teus moviments, el teu cos. Mil·límetre a mil·límetre.
Per la finestreta, els arbres s'acostaven. Tot allò que abans semblava algun granet de sorra a la llunyania, s'anava fent gran i prenent forma.
A l'ambient es seguia respirant aquest aire de por. Tothom sabia el que passaria, on acabaríem tots. Però no em podia sentir malament. Havia viscut amb tu tot allò que havia volgut, havia tastat el gust dels teus llavis. Cada cop sortia més fum dels alerons. Sota nostre un camp de gira-sols. Antitèticament, sempre m'havien transmès molt bones sensacions. Demà encapçalaríem les portades de tots els diaris. Els titulars de tots els telediaris. Les investigacions de tots els responsables d'aquell gran aparell volador. Mentre un cop d'aire ens movia bruscament, el capità ens va saludar. Tots, al cap i a la fi, érem persones. I necessitàvem sentir algú a prop... Les ambulàncies s'anaven acostant... absurdament.
"I encara que sembli inversemblant, l'endemà ja me n'havia oblidat del que val la pena de veritat."