I com cada dijous

Cada dijous. Baixava de classe, i allà estava. Esperant no res a la plaça, rient i parlant amb la gent. Jo i la Clara baixàvem i ens afegíem a la conversa. No acostumem a ser massa gent, però sempre som els mateixos.
No se com es diu. De fet mai m'he interessat gaire pel seu nom. Visc feliç, sabent que cada dijous, me'l trobaré allà, assegut als bancs de pedra amb les seves esportives verdes i grogues i que, potser, se'ns creuaran les mirades o qui sap, potser algun dia parlarem. Tindrem alguna de les converses més estúpides i sense sentit que s'han tingut mai en tota la història de l'univers. Però serà la nostra. I de ningú més. I a mi em pujaran els colors, desviaré la mirada i llavors, no se pas que passarà.
Ell no és alt. No és gaire més alt que jo. No és cap bellesa, ni és ros, ni amb els ulls clars, ni l'home dels somnis de ningú. És un normal, del munt. He sentit a dir, fins i tot, que és una mica antipàtic. I no se per què tota aquesta moguda. Que des d'aquell moment en que va fer una bona improvisació al concert, m'encanta. I cada dia més. I més. I més...
I ara, visc esperant que arribin les cinc, del dijous, únicament per aquell Moment...