Avui hem tornat a veure l'arc de sant Martí

Xim xim. Estirats en aquell sofà vell, amb aquella textura que pica a les cames quan portes pantalons curts, hem començat a sentir la pluja. Has somrigut. Un tro molt sonor ha trencat el nostre silenci. "Això ha estat un tro?" Has preguntat estúpidament. He somrigut. Tot i la foscor, he pogut veure com els teus ulls blaus brillaven amb força. T'has aixecat lentament i amb una rapidesa innata has arribat a la porta del balcó. El reflex del vidre deixava veure clarament les teues idees. Ni pensar-ho. T'has girat. "No sortiré, ho saps prou bé". Que sortiràs sol? Fes el que vulguis. Has entrat tot xop i tot i que t'he dit que no volia mullar-me els cabells nets i planxats, he acabat sortint amb tu. Em mullava les cames i els braços, sentia la fresca de l'aigua relliscar-me pel cos. Em mullava els cabells i a poc a poc, ha deixat de preocupar-me el fet de tornar-me'ls a rentar en arribar a casa. Em queien petites gotes dins dels ulls, que he tancat per gaudir del tot d'aquell moment. M'has passat les mans per la cintura i, amb força, m'has apropat a tu. El teu somriure, seguia allà. Et tenia a pocs centímetres de la meua cara. M'has fet aquell petó, humit, molt humit i fred, i alhora càlid, càlid com cap. Les teues mans seguien jugant sobre la meua esquena i amb els meus cabells. Hauran estat a molt estirar un parell de minuts, tot i que saps que jo hauria allargat a dies i dies, per mantenir aquesta fantàstica sensació. I en separar-te de mi t'he dit que t'estimava. "Però ets una tossuda". Ho sé, però tu em pots, ets superior a tot això. I just al abaixar el cap, en sentir aquestes paraules, m'has passat el braç per sobre l'espatlla i al fons, allà al mig del cel gris ple de núvols, desfilaven, alegrement sota el dia trist, els colors més bonics del món, que hem mirat en silenci. En silenci, que val més que tantes paraules...