El punt ideal de llançament a la via

A les vuit del matí, el carrer d’Aragó és com el Nil al març.

Quan Nazario és a aquesta hora davant el semàfor vermell d’Aragó amb Girona, odia ser cap de pilot. En el seu deliri, creu que algú l’empenyerà contra el capó d’un turisme que l’arrossegarà inevitablement uns metres fins que caigui al terra, sigui colpejat per una moto de gran cilindrada i mori aixafat sota les rodes d’un bus del temebé. La moto de cent deu cavalls sempre surt en les seves càbales i sobretot el bus perquè ell sap que aquests vehicles públics tenen prohibit frenar bruscament així que la mort és gairebé segura. Moltes altres vegades creu que és ell qui empenyerà sense voler un innocent vianant i no pocs cops s’ha vist agafant carrerilla des del Manchester abans d’endinsar-se en els set carrils d’Aragó quan més de cinc cents cotxes per minut hi desfilen en processó. De fet, la idea de llençar-se contra la riuada de cotxes és un pensament recurrent i creu que tan original que ha estudiat altres llocs de la ciutat per avaluar quin podria ser el punt ideal de llançament a la via. Tan potent com Aragó li sembla la rotonda de la plaça Tetuán direcció Triomf, Diagonal a l’alçada del RACC i plaça Espanya davant les torres venecianes. Al principi va incloure algun trams de les rondes de dalt i de baix però de seguida les va descartar per previsibles i vulgars.

La rotonda de Tetuán la va esborrar del seu bloc de notes perquè és un accés en corba i no veuria venir els cotxes. I Diagonal perquè li va semblar zero narratiu fer-li publicitat gratuïta al club automobilístic. Plaça d’Espanya, que sempre la va veure tan cool, la va descartar finalment per trànsit massa irregular que provoquen les fires a Maria Cristina.

Sempre és Nicomedes qui l’acaba distraient de les seves rareses tot i que cada vegada en parlen més d’aquestes coses. "Mira Nico, sobretodo que sea un método de vanguardia, a la altura del momento y de la ciudad", li diu sempre al seu espectre quan aquest és el tema de conversa.