El veí més enigmàtic

Des de la meva posició, el veí frontal del tercer era com Durero en el
seu autoretrat. Era clarament el més enigmàtic. M’inquietava tant que
quan apareixia en el seu saló jo em retirava instintivament per no ser
vist. Una vegada vaig pensar, aterrat, que arquejava celles i em dirigia
un somriure sorneguer, com en el quadre.

Va ser l'última vegada. La por em va empènyer a obrir el porticó del
balcó i fer front a aquella actitud. Ell també va obrir la porta del seu balcó,
però lentament, fins deixar-la ajustada de manera que el vidre reflectís
la meva posició. I la meva posició es va reflectir però allà no hi havia ningú.